21 Juliol 2010

el sol acaba de sortir a l'aeroport de Barcelona

Comença l'aventura! Això si, ja, d'entrada, el primer problema; teníem previst que l'Elvira ens portaria en cotxe a l'aeroport de Barcelona, per agafar l'avió a Sevilla, però un cop ja teníem les motxilles dins el cotxe, aleshores veiem que no trobem les claus. Busquem per tot arreu, i res, fins que finalment, ens recordem que la nit anterior vam anar a sopar a casa del Rodolf i la Mari, i que li vaig donar les claus al Gerard per anar a casa a posar-se el banyador, per poder banyar-se a la piscina, i clar, les claus es van quedar allà. Lògicament no era qüestió a aquelles hores, quarts de sis del mati, de trucar-los per recollir-les, per lo que no vam tenir més remei que cridar un taxi que ens portés a l'aeroport.

Com ja he dit en altres ocasions, una de les frases que més m'agraden a l'estiu, quan ens anem de vacances, es agafar un taxi i dir-li allò tant típic de: a l'aeroport! També es cert que en els darrers anys, aquesta frase ja no la dic, perquè no anem de vacances a cap lloc on es requereix un avió. La crisi!!

Val. A l'aeroport de seguida trobem els mostradors de Spanair i un cop feta la facturació, ja vam anar cap a la zona dels embarcaments. Al portar les motxilles cap a la cinta dels equipatges, vam veure al terra dues targetes d'embarcament, i les vam donar a l'empleat de la zona, per si els propietaris venien a buscar-les. Quan vam entrar a la zona d'embarcament, vam veure a una parella, ja gran, on l'home li retreia a la dona, tot esverat, on estaven les targetes. Li vam dir que les anés a buscar a aquell empleat.

Es la típica postura de qui es treu responsabilitats de sobre. Aquell home li estava donant la culpa a la seva dona de la pèrdua. I tu, no ets prou grandet per fer-te'n càrrec de les targetes, o es millor que se'n encarregui ella i tu tant panxo!!
Abans d'anar a la cua de la porta 64, que es per on sortiríem, vam anar a prendre un tallat i un cacaolat el Gerard, per tenir alguna cosa a l'estomac.

Durant el viatge, encara vam poder dormir una mica.

Un cop arribats a Sevilla, ja vam entendre el que significaven el terme “calor” en aquesta ciutat. El vent era calent i feia molta més calor que a Barcelona. I això que només eren tres quarts de nou del mati!

Al sortir al carrer, vam anar a buscar l'autobús que ens portés a Sevilla. Era un autobús vell, petit, amb un diminut espai per posar les maletes i motxilles al mig mateix del vehicle, que dificultava molt la circulació de la gent per dins el bus. A més, hi ha pocs seients, així que molts vam fer el trajecte dempeus fins al centre de la ciutat.

Uns dies abans, ja havia vist per Internet que l'estació més a la vora del nostre hostal era la del final del trajecte, molt a la vora de la famosa plaça d'Espanya.

Des d'allà, vam fer el trajecte caminant. Vam passar per davant de la fàbrica de tabacs, per l'avinguda de la constitució espanyola (la d'ells), fins a la catedral.

la fàbrica de tabacs

L'hostal Guadalquivir estava, segons la guia, al carrer Garcia de Vinuesa, 21, però un cop allà ja vam tenir el segon problema del dia. Aquest número corresponia a la porta d'una casa que, d'entrada, es veia com que feia bastant que estava deshabitada. Em va estranyar, fins que en el moment en que em disposava a mirar la guia, per buscar el telèfon, una senyora ens va dir que aquell hostal estava tancat des de feia un parell d'anys, que els propietaris eren els mateixos que els de l'hotel Maestranza, d'allà el costat mateix.

Aquella senyora també ens va dir que el dia anterior, els de SEUR van portar unes caixes molts grans, que a ella li semblaven llits. Li vaig dir que no, que eren les nostres bicicletes.

aquesta es la primera senyal del camí de santiago per la via de la plata

En fi, aleshores ens vam dirigir cap a l'hotel Maestranza, a veure què. I allà ens vam endur la segona sorpresa, que ells no tenien cap trucada meva, ni cap reserva. Que no passava res, que si volíem ens donaven habitació, però que a ells no els havíem trucat. La mateixa senyora em va donar el telèfon perquè truqués a l'altre número, el que havia trucat, el que surt a la guia, per saber qui eren. Els vaig trucar, vaig identificar-me i els vaig mostrar la meva sorpresa. La guia diu que aquell número de telèfon correspon a l'hostal Guadalquivir i els vaig preguntar quin hostal eren. Em va dir que eren la pensió Plata i els vaig mostrar la meva estranyesa que s'hagués produït aquesta coincidència, però que val, jo volia quedar-me allà, es a dir que els vaig demanar que no em cobressin l'habitació per el fet de no anar-hi. I es que per la reserva, em van demanar el número de la targeta de crèdit, com a garantia de reserva i clar, si no t'hi presentes, poden cobrar una nit. Em van assegurar que no em cobrarien (i no m'han cobrat, al menys fins ara).

Després de solucionar el tema de l'hotel, vaig haver de trucar a TOUR'N'RIDE, l'empresa que ens ha llogat les bicis, per explicar-los el problema. Per altre banda, la senyora de davant de l'hostal m'havia dit que les bicis les havien portat ahir, en lloc d'avui, i que en definitiva, s'havia de trucar a SEUR perquè les portessin aquí. Em van dir que si, que les portarien aquella tarda sense falta. (es que o venien aquella tarda, o ens feien perdre un dia de ruta).

Aleshores si, ja tot en marxa, ens vam anar a fer fotografies per Sevilla. Vam visitar la Catedral (per fora, perquè entrar val 2 euros), los Reales Alcáceres, la Giralda, la plaça d'Espanya, els jardins de Maria Luisa. Jo, feia molts anys, potser des de La Seda, ja havia vingut a Sevilla, i recordava aquesta plaça.

el Gerard, davant la zona dedicada a Barcelona, a la plaça d'Espanya

 Es una plaça on estan tots els noms de les províncies espanyoles, amb els seus mapes, fets amb rajoles. Vam anar fins a trobar Barcelona. Ens va cridar l'atenció el fet que, en el mapa, posen San Boy, en lloc de Sant Boi.

la catedral i la giralda, aquí vam segellar les credencials per primera vegada

Ja era l'hora del dinar, així que vam decidir anar tornant cap a l'hotel, i dinar per el camí. Ens vam aturar a una cafeteria, a l'avinguda de la seva constitució, davant mateix de la fàbrica de tabacs, a dinar el menu del dia. Encara que estàvem al carrer, ens trobàvem be, sota unes carpes força grans, que ens salvaven del tòrrid sol del centre del dia. El meu segon plat foren “flamenquillos con patatas”. Els flamenquillos son peces de pernill en dolç i formatge, arrebossats.

entrada a los reales alcáceres

Després de dinar, i esperant l'arribada de SEUR, ens vam anar a fer una mica la migdiada. Sobre les 18,00 ens van portar les bicicletes. Els operaris estaven emprenyats, perquè aquell era el segon viatge per el mateix motiu, clar, les van portar ahir al lloc equivocat, encara que l'encàrrec era per avui. En qualsevol cas, les vam rebre, i de seguida el Gerard i jo ens vam posar a muntar-les. Quan les bicicletes viatgen per agència, o per avió, normalment van dins d'unes grans caixes. Perquè facin el menys embalum possible, s'han d'afluixar els caragols del manillar, perquè es puguin girar cap a un costat, mantenint la direcció de la roda en el mateix sentit i també s'han de treure els pedals. Així que quan les vam rebre, foren aquestes les maniobres que vam haver de fer. Després, també vam instal·lar les alforges del darrera, i en una d'elles, la que jo portaria, un altre del davant, per portar els diners, la màquina de fer fotos, les guies, etc.

Tota aquesta feinada la vam fer allà mateix, a la recepció de l'hostal. Un cop tot fet, vam anar a fer un tomb per Sevilla, per prendre el contacte amb elles.

el Gerard, assegut a un banc de rajoles, del parc Maria Luisa

El primer que vam observar, fou l'enorme pes d'aquestes bicicletes, havent-hi una gran diferència en respecte a les nostres. El pes de les bicis en si mateix, més les alforges i tot l'equipatge que portàvem, fou una enorme càrrega d'arrossegar durant els següents dies. Personalment em vaig endur una decepció, em pensava que serien millors. També vaig notar que la roda del darrere de la bici del Gerard, estava molt gastada. Fins i tot vaig arribar a pensar en la possibilitat d'anar a un taller de bicis, a que ens instal·lessin rodes i càmeres noves, les quals recuperaríem el dia que les tornéssim, però vaig desistir, perquè hagués suposat portar les velles a sobre durant tots els dies, i després, el darrer dia, canviar-les de nou i endur-nos a casa les noves.

l'interior d'una casa

Després de la volta, les vam guardar al lloc que ens van indicar els de l'hostal i vam tornar a sortir, en aquest cas a sopar. Vam dirigir-nos cap a la banda del riu Guadalquivir, a trobar la Torre del Oro, que era potser el darrer gran monument que ens faltava per veure.

davant la torre del oro

Després, el Gerard em va demanar anar a sopar al McDonald. Encara que no m'agrada menjar en aquesta mena de llocs, també compte que el preu es bastant correcte, i valia la pena millorar les mitges de despeses.

Al acabar, ja vam anar cap a l'hotel, a descansar, ja que a partir de l'endemà, ens hauríem d'aixecar molt aviat.

CAMI DE SANTIAGO PER LA VIA DE LA PLATA

Una aventura del Gerard i del Jordi (pare) en bicicleta

Sant Climent de Llobregat/Les Cases d'Alcanar, 31 Juliol 2010

PRÒLEG

A meitats del mes de Juny 2010, parlant a casa amb l'Elvira, dels preparatius de la propera sortida que faria en 10 o 12 dies, l'inici de la meva darrera etapa del camí de Santiago caminant, (ja teniu l'enllaç a you tube), el Gerard em va dir que a ell lo que li agradaria seria fer-lo, però en bicicleta.

Així que amb la comprensió i l'ànim inestimable de l'Elvira, de seguida vam organitzar aquesta sortida. Vaig agafar-li de seguida la paraula, perquè si ens anàvem a fer aquesta ruta, a banda de gaudir de la seva companyia, (quina il·lusió més gran fer una ruta d'aquestes característiques amb ell!), participaria d'una activitat esportiva d'alt grau, i de passada, no estaria tot el dia enganxat a l'ordinador. També vam decidir que faríem la Via de la Plata, que es el camí de Santiago que puja des de Sevilla. Fa molt de temps que vaig llegint a pelegrins que l'han fet des de Sevilla, i em feia il·lusió fer-lo.

Per altre banda, i encara que faria poc que hauria acabat l'arribada a Santiago, la sortida hauríem de fer-la aquest mes de Juliol, perquè al menys son necessaris 8 o 9 dies, i això només podem fer-ho els mesos d'estiu.

El primer dilema que se'ns presentava, seria, un cop confirmat que seria en bici, anar amb una bicicleta de lloguer, o posar a punt les nostres. La primera opció tenia l'avantatge que, passés el que passés, (robatori, avaries,), la nostra responsabilitat sobre les bicis era inexistent. No hi havia en les condicions de l'empresa de lloguer, res que parlés de cap responsabilitat. Per altre banda, era una activitat nova per nosaltres (per la llargada de la ruta, tants dies en bici), i si passava alguna cosa, trucant a l'empresa dient-los que allà acabàvem, només ens caldria esperar a que ens la recollissin, i ja està.

També està el fet que l'empresa de lloguer, TOUR'N'RIDE, s'anuncia a MUNDICAMINO, i sembla que sigui una empresa amb cara i ulls, de confiança. Justament està especialitzada en lloguers per trajectes llarcs, sobretot, per fer el camí de Santiago.

Les fotografies de les bicis, els equipaments inclosos en el lloguer, el fet que te la porten al lloc d'on surts i que te la recullen allà on acabes, em donaven prou confiança. Lo pitjor d'aquesta opció potser era el preu, una mica més car que si utilitzàvem les nostres.

En les dues possibilitats hi havia un cost econòmic elevat, però finalment vaig decidir llogar-les i després, un cop a casa, ja veurem si la propera vegada també les lloguem, o preparem les nostres. Ja us aviso que la nostra intenció es, quan continuem, fer-ho amb les nostres; més confiança en el material i molt menys pes.
També, de seguida, vaig treure els bitllets d'avió per l'anada ( bcn-sev 38 euros) i de tren de tornada (TAV des de Madrid, 53 euros), per tal d'aconseguir els millors preus.

Abans de marxar, també em vaig comprar una guia (el país Aguilar), per llegir i conèixer el màxim de informació sobre la zona, poblacions, albergs, paratges,etc.

Com sempre em passa, els dies previs tenia molts nervis, llegint altres pelegrins, repassant la guia. Tinc 56 anys, però en això d'anar-me'n de viatge, sempre em passa el mateix, nervis per tot arreu.