http://www.youtube.com/watch?v=xBQJJxNaz9A

(video al youtube)

aquí estem al tren de rodalíes, sortint de Càceres. 

 

29 Juliol 2010

DIA DE TORNADA A CASA

A les 06,15 agafàvem un taxi per portar-nos a l'estació del tren. De seguida vaig veure que ens donava una mica de volta, perquè havia vist per un planell on estava l'estació. Li vaig dir, “escolti, no podríem anar per el carrer tal?”. Em va contestar evasives, però va veure que sabia per on anava.

Sobre les 06,45 va venir el nostre tren, un tren regional de dos vagons, bastant destartalat. Ens vam seure allà on ens va semblar, perquè pràcticament anàvem sols, (només una dona estava al mateix vagó que nosaltres), però després vaig recordar que teníem número de vagó i de seient, i al comprovar els bitllets vaig veure que,efectivament, ens havíem segut en seients diferents als reservats i vaig consultar al revisor si podíem quedar-nos. Em va dir que millor anéssim als nostres, perquè a partir de la següent estació, el tren canviaria de sentit de la marxa, i els nostres seients reservats, a partir d'aquell moment, viatjarien de cara, per lo que vam optar per canviar-nos als nostres

Potser ha arribat el moment de fer un petit resum. I sobretot, un resum vinculat al Gerard. Perquè val, encara que es jove i pot suportar molta exigència física, hem de reconèixer que aquesta sortida ha suposat un esforç físic important; ens hem aixecat molt aviat, hem passat moltíssima calor, moltíssima sed en segons quins moments, dolors musculars de l'esforç que han suposat sis dies consecutius pedalant per aquelles terres d'Andalusia i Extremadura. De vegades anàvem per la carretera, però d'altres pedalàvem per camins de terra i pedres, de vegades difícils, fins i tot veient-nos obligats a baixar i arrossegar les bicis.

No podíem aturar-nos quan més cansats estàvem, perquè teníem que seguir, teníem que arribar a Càceres, i els dos ens hem animat l'un a l'altre. El dia 28 recullen les bicis, i el dia 29 surten els nostres trens, i hem d'estar allà, costi el que costi. Molt bona predisposició, no s'ha queixat en cap moment i lo millor de tot, ens ho hem passat de conya.
Sobre les 11,00 del mati hem arribat a Madrid. Quan vaig fer les reserves, reconec que em vaig passar una mica en els horaris, ja que aquest tren arribava a les 11,00 del mati, i l'altre, el que ens portaria fins a Barcelona, vaig reservar-lo per les 15,00, havent-hi trens abans de les 15,00 h, però clar, es allò d'evitar que per culpa de qualsevol retard del primer tren, o nostre mateix si el perdíem, també perdéssim l'altre.
Hem agafat el metro fins a la Pl. Mayor i des d'allà, hem tornat caminant cap a l'estació d'Atotxa, on agafaríem el tren cap a Barcelona. Com es nota que estem a la capital del reino; banderes, gorres i mocadors d'Espanya, per tot arreu. Quin mal ens ha fet la victòria de la selecció de futbol d'aquell país.!!

A l'estació, hem guardat les motxilles a la consigna, per anar més lliures a dinar.

Després de dinar una bona hamburguesa, ja hem esperat fins les 15,00, hora del nostre esperat tren. Com sempre que podem, hem siguts els primers de la fila per baixar a l'andana, tot i la imbècil de l'hostessa de la porta. Anem en avió o en tren, sempre els primers.

pujant al nostre vagó del TAV (què es això d'AVE?)

Fantàstics aquests trens d'alta velocitat, que en dues hores i mitja, ens porten fins a Barcelona.
Quan passàvem per la zona del Baix Llobregat, hem pogut veure la fumera que sortia de les muntanyes que envolten St. Climent, per un incendi que s'havia declarat aquella tarda. Sort que l'han apagat de seguida.

I fins aquí aquest petit resum del que ha sigut per nosaltres aquesta primera pedalada per la Via de la Plata.

Això sí, hem decidit que a partir d'ara, posarem les nostres bicis a punt per fer-lo amb elles. Les nostres son millors i pesen molt menys. Ara, com a entrenament, pedalar amb bicicletes com les que hem llogat, velles i de ferro, es com aquell entrenament que feia Roberto Carlos, jugador del Reial Madrid, que s'entrenava xutant sacs plens de terra, o al menys això deia el mon futbolístic d'aleshores. Per això el paio xutava tant fort.
I recordeu, podeu veure un resum en vídeo, a l'enllaç a youtube:
 
http://www.youtube.com/watch?v=xBQJJxNaz9A

un cartell penjat a una botiga; bon consell, si senyor!

28 Juliol 2010

TOT EL DIA A CÀCERES

No hem sortit de l'hotel en tot el mati. A les 08,00 hem baixat a esmorzar, potser més ven dit, a gaudir d'un bon esmorzar de bufet lliure, amb pastes, amb embotits, sucs naturals i cafès, i després, un altre cop a dormir. Val, a dormir el Gerard. Li vaig posar el cartell de “no molestar” a la porta de l'habitació, i es va posar a dormir. Va recuperar la son de tots aquests dies que ens hem aixecat aviat per fer la ruta del dia i també del cansament acumulat després de 300 quilòmetres en bicicleta.

Mentrestant, jo me'n vaig anar a la recepció i em vaig llegir dos o tres diaris, quasi sencers;

Sobre les 12,00, el Gerard em va enviar un missatge que deia: “CATALUNYA ABOLEIX ELS TOROS”, i vaig pujar a veure'l. El Parlament de Catalunya acabava d'abolir les matances i les tortures a les places de toros de Catalunya. Be per el nostre parlament”!
Es curiós, la gran hipocresia d'aquest país que es diu Espanya, que quan Catalunya s'ha manifestat en contra d'aquestes pràctiques, que recorden aquelles matances de cristians al mig de les places romanes, per divertiment del públic (divertiment a costa de la tortura i mort d'un ésser viu), es posicionen tots en contra nostre, i en canvi, ningú diu res de les Illes Canàries, autèntiques pioneres d'aquesta abolició, al haver-ho prohibit el anys 90!!  En fi... nosaltres, a lo nostre....

Sobre les 14,00 vam anar a dinar al mateix restaurant que el dia anterior. Per davant nostre van passar uns quants japonesos, tapats fins dalt de tot. Fins i tot, portaven un nen a un cotxet, tapat amb un plàstic. No volen que els toqui el sol, encara que suposi suportar temperatures de 50 graus.

A la tarda, vam anar a comprar algunes viandes que havíem vist el dia anterior, per portar-les a casa.

Per sopar, vam anar a un altre restaurant. Vam menjar un menú molt bo. De segon, em van posar calamarcets a la planxa, molt bons. Per el Gerard, el luxe del dia, gambes a l'allet.

entrada a la torre de Bujaco

al fons, les torres de l'església de st. Fco. Javier

la torre de Bujaco

el Gerard, dalt de les muralles que donen a la plaça Mayor

catedral sta. Maria

convent de St. Pablo

tot de cigonyes negres, molt presents en aquestes terres

st. Jordi, sense part de la llança

un carrer i al fons, un arc

la via de la plata també es el camí de Santiago, des de Sevilla

en primer terme,Càceres, més enllà, el desert (i per allà haurem d'anar quan continuem!!)

27 Juliol 2010, sortint de Aldea del Cano

27 Juliol 2010

ALDEA DEL CANO – CÀCERES, 24 QMS.

Avui ens hem aixecat més tard que mai (08,00h), perquè tenim poca ruta.

Abans de posar-nos en marxa, i com cada dia, comprovem que no ens oblidem res i ens anem a esmorzar al bar on vam dinar ahir. Esperàvem que a aquestes hores l'ajuntament estigués obert, per segellar la credencial, però res. Eren les 08,20 i ens han dit que fins les 09,00 no es posaven en marxa. Al final hem pogut segellar al mateix restaurant i a més, curiós, es el segell de l'ajuntament. El tenen allà, perquè estan molt a la vora de l'alberg.

Els horaris dels ajuntaments; de 09,00 a 14,00, i després es queixen.

Després, ens hem dirigit cap el camí original, a gaudir dels darrers quilòmetres per la Via de la Plata, al menys en aquesta primera fase.

El camí ha sigut fàcil i als pocs quilòmetres ens ha portat fins l'aeròdrom de Càceres, un espai sense asfaltar, per on passen ciclistes i caminants continuament. No se què deuen fer quan s'acosta una avioneta i al mateix temps caminen peregrins, o circulen ciclistes, perquè l'aeròdrom està vigent.

A partir d'aquí, de seguida s'arriba a un poble que es diu Valdesalor, on també hi ha un petit pont romà.

El Gerard,dalt del pont.

Valdesalor es un poble relativament nou. Es com Poblenou del Delta, pobles fundats per el franquisme, per tal de centrar en un únic centre rural una sèrie d'habitatges disseminats en una gran extensió de terreny. En aquest cas de Valdesalor, i imagino que també a Poblenou, les autoritats donaven cases de més o menys habitacions i hectàrees de terreny, segons la quantitat de fills que tenia cada família. Eren aquells anys on les famílies nombroses tenien molts avantatges.

A partir d'aquí, al faltar-nos tant poc per arribar a Càceres, ja hem volgut fer la resta de quilòmetres, per la carretera.

No obstant, hem tingut que fer front a l'últim obstacle, el port de Las Camellas, pujant per la carretera, encara que tampoc ens ha sabut massa complicat.

A partir d'assolir el port, ja tot es baixada fins el centre mateix de Càceres. Hem passat per unes instal·lacions militars, a banda i banda de carretera.

Lo primer de tot ha sigut anar a buscar una oficina de la Caixa de Catalunya, perquè no portàvem més de 6 o 7 euros. Hem tret els diners per el caixer, però hem tingut que entrar a que ens cambiessin un bitllet, perquè ens ha sortit trencat del caixer.

Mentre estàvem dins la oficina, dèiem entre nosaltres, que ens trobàvem en una ambaixada de Catalunya.

Després hem continuat el nostre camí, buscant la plaça Mayor, seu del nostre hostal. Quan l'hem trobat, ens hem endut una gran decepció; l'hostal que havíem reservat, era a un tercer pis, sense ascensor. L'he dit al Gerard que m'esperés abaix, mentre jo pujava a veure on ens ficàvem i no m'ha agradat gens. Fins i tot l'he dit a la senyora que m'ha atès, que no m'agradava, que no sabia que havia reservat a un tercer pis. A més, es que era impossible pujar les dues bicicletes, carregades fins dalt, a un tercer pis.

Quan he baixat al carrer, on m'esperava el Gerard amb les bicis, ja hem pensat en buscar un altre hotel, i més ara, que ens hauríem de quedar dos dies en lloc d'un, ja que quan vam fer 90 quilòmetres, de fet vam avançar una jornada.

Al mateix carrer, hem traslladat les coses de les alforges de les bicicletes, a les motxilles, i sort que ho hem fet, perquè als pocs minuts d'haver-ho traslladat tot, han arribat els de Seur, a endur-se les bicis.

Menys mal que han vingut aviat, perquè clar, podien haver arribat a qualsevol hora del dia, i mentrestant nosaltres allà al mig de la plaça, esperant-los.

Un cop lliures de les bicis, ha sigut quan hem buscat un altre hotel. El Gerard de seguida n'ha vist un, a la mateixa plaça, nou i bonic. L'he dit que segurament valdria molt, però val, anem a veure quan val. La sorpresa ha sigut que fins i tot era més econòmic que aquell hostal del tercer pis, per lo que l'hem agafat de seguida.

Lo primer que hem fet al arribar a la nostra habitació, ha sigut trucar a la senyora de l'altre hostal, per avisar-la que no ens hi quedaríem, que podia disposar de la nostra habitació.

Aquesta vegada, no hem fet bugada, perquè ja no necessitàvem posar-nos més la roba de ciclistes, i encara que la rentéssim, segur que l'Elvira la posaria de nou a la rentadora.

A banda de bones instal·lacions, també ens han posat a la nostra disponibilitat un ordinador portàtil per tota l'estona que volguéssim, per lo que no vegis quina noticia per el Gerard, poder connectar-se tot el temps que volia.

No obstant, el primer que hem fet després de dutxar-nos, ha sigut anar a dinar. Hem anat a menjar-nos una pizza al costat mateix de l'hotel. Per postres, ens hem comprat uns gelats que ens hem endut a la habitació, ja que teníem nevera.

Abans de dinar, he mirat a veure quines possibilitats hi havia d'avançar la tornada a demà, però ens costava molts diners, entre el que perdíem al no utilitzar els bitllets que teníem (era tarifa web de renfe, bon descompte, però no es pot canviar) i el nou preu, molt més car, així que finalment hem decidit quedar-nos i fer una mica de turisme per Càceres.

El Gerard, a l'entrada del barri antic de Càceres.
Ja ven entrada la tarda, quan el sol afluixa una mica, hem anat a voltar per el barri antic de la ciutat. Es preciós, es tot ell monumental. Com li deia a l'Elvira, es com el barri gòtic, però multiplicat per 20, impressionant. Es un poble dins d'una ciutat. Preciós.

Abans de tornar a l'hotel, hem anat a veure si trobaríem alguna botiga de queviures, per portar alguna petita cistella a casa. També ens hem comprat begudes a un súper, per tenir-les a la nevera de l'hotel i unes samarretes, per el viatge de tornada.

Per sopar, hem anat al restaurant Càceres, a menjar-nos un bon menú.

26 Juliol 2010

MÉRIDA -  ALDEA DEL CANO, 52 QMS

Hem sortit a les 08,10 sense esmorzar, perquè el cambrer, a les 07,55 no ens ha volgut atendre, perquè no obren fins les 08,00, i clar, capullo ell, més capullo jo, que no m'espero a que “obri”.

Després de preparar-ho tot, amb les bicicletes llestes, sobretot vigilant la roda del darrera del Gerard, que anava perdent aire, ens hem posat en marxa. Com que al costat de l'hotel havia una benzinera, ens ha sigut fàcil inflar-la.

Els de l'hotel ens han guiat força be per sortir de Mérida en direcció a l'embassament de Proserpina. “Tot recte, i a la quarta rotonda, gires a l'esquerra, i puges, i a la tercera rotonda, gires cap a la dreta. Mira que senzill.”

l'embassament de Proserpina

Aquest embassament està a uns 7 quilòmetres de Mérida. També fet per els romans, per arribar-hi hi ha que seguir una carretera local, sempre en pujada.

Davant nostre hem vist un ciclista, però a partir de l'embassament, l'hem perdut de vista.

l'embassament

Teníem l'esperança de trobar algun bar obert a la vora de l'estany, però res, els tres o quatre que hem vist, ens han dit que no obrien fins les 12,00.
Nosaltres avui pedalàvem més lents que ahir, perquè era pujada i a més, a partir de l'embassament, hi ha uns quants quilòmetres de camí de terra.

També avui no m'he trobat be “del cul” (amb perdó). Segurament per l'esforç d'ahir, de seguida m'he notat “tocat”.

A Aljucén ens hem aturat a esmorzar i a reposar aigua de les cantimplores.

església de Aljucén

A uns 9 quilòmetres després de Aljucén, hem travessat una altre província, passant de Badajoz a Càceres. Ja en portem tres, Sevilla, Badajoz i Càceres.

Els següents 20 quilòmetres ens han costat molt, perquè teníem el vent de cara, amb forta pujada. A més, potser avui era el dia que més calor ha fet. Estàvem molt cansats. No obstant, en aquests moments difícils, hi ha que mantenir el ritme; no es pot afluixar, pèrquè arribar al nostre destí es la prioritat. .No podem dir, "val, ens aturem aquí i seguirem demà", perquè aleshores, demà hauríem de fer un esforç addicional.

Sobre les 11,30 hem arribat al final de la pujada, un lloc que es una cruïlla de camins, que es diu Las Herrerias.

Aquí hem descansat una estona, bevent-nos un parell de llaunes d'acuarius, amb la tranquil·litat que ja ens quedava poc per la nostra destinació d'avui.

Al poble de Casas de Don Antonio, hem trucat a la senyora de l'hostal on passaríem avui la nit, ja que ahir, quan vaig trucar per reservar, em va demanar que l'avisés, perquè era una casa només per nosaltres, i ens tenia que donar les claus.

petit pont abans d'arribar a Aldea del Cano

Després de passar per un altre pont romà, sobre les 13,00 hem arribat a Aldea del Cano. La casa està be, pensada per unes quantes famílies, però te totes les comoditats, com aire condicionat, televisió a l'habitació i un bon bany. També hem fet lo de sempre, rentar la roba i dutxar-nos. A més, aquesta casa tenia un bon pati per penjar la roba mullada, i s'ha assecat de seguida.

Després hem anat a dinar al restaurant Las Vegas. A aquelles hores queia un sol d'espant.

Per la tarda primer hem descansat una bona estona. Jo m'he trobat malament tot el dia, fins que finalment, m'he recuperat del tot. Menys mal, perquè anar en bicicleta amb molèsties, es molt emprenyador.

el Gerard, a la porta de la biblioteca

Quan hem sortit al carrer, a partir de les 19,00, el Gerard s'ha posat content, perquè s'ha pogut connectar a Internet amb la connexió de la biblioteca del poble.

església de Aldea del Cano

Sobre les 21,00 hem anat a sopar a un bar del poble, diferent al del dinar, perquè com en altres llocs, en aquest també ens deien que per sopar ens teníem que esperar a les 22,00 hores.

només un arbre, però quin arbre!

25-07-2010

FUENTE DE CANTOS – MÉRIDA, 90,00 QMS.

Sí, ho heu llegit be; aquesta ha sigut la nostra etapa REINA, fent la increïble xifra de 90 quilòmetres. Fins ara, la xifra màxima de qms en bicicleta eren les que estem fent aquests dies, perquè ni a les sortides des de St. Climent, fem més de 45 qms. Potser aquella vegada que vam anar des del Nou Camp fins a Sitges, però val, la única.

Per les distàncies que ens faltaven per arribar a Càceres, veia que ens era necessari avançar una mica els plans que portàvem. Cada dia estava previst fer dues etapes de les previstes per fer caminant, en una en bicicleta, però això ens portava a arribar el dia 28, al migdia, a Càceres, be en general, però potser un pèl just, per buscar l'hotel i esperar als de Seur. Amb la gesta d'avui, hem fet en una etapa, quatre de les previstes caminant.

I avui ha pogut ser el dia on hem avançat d'allò més. Però comencem;

Hem sortir de Fuente de Cantos a les 08,10 h del mati, el dia que més hem pogut matinar. Fins i tot, comentàvem el Gerard i jo que a aquella hora, feia una mica de fresca.

nosaltres odiem la festa dels toros, no als animals en si. Imatge representativa d'on ens trobem.

Com ahir, hem agafat la carretera nacional 630. només sortir de Fuente de Cantos, ens hem trobat amb uns quants quilòmetres de bona baixada, que ens ha permès agafar molt bona velocitat. Aquesta es una carretera que, tot i ser una nacional, porta poc trànsit, perquè la gent s'agafa l'autovia, de recent construcció i, com es lògic a la zona, gratuïta.

En un moment donat, ens hem aturat a contemplar com unes àligues s'anaven acostant a una vaca morta. N'hi havia moltes, esperant el moment pertinent per atacar aquell animal mort.

els camps d'Extremadura

Des de Fuente de Cantos, fins a Zafra, es majoritàriament una linea recta, sense ombres, passant només per dos petits pobles que es diuen Calzadilla de los Barros i Puebla de Sancho Perez. Amb molta facilitat hem anat tirant fins arribar a Los Santos de Maimona, sobre les 10,15 h, on hem buscat un bar al centre del poble, per esmorzar. Hem demanat uns entrepans de cansalada i formatge. I sempre, substituint l'aigua de les cantimplores. També, com cada dia, hem sortit amb dues ampolles d'aigua congelada, lo que confirmo va de conya. Sincerament, crec que les guies haurien de proposar-ho, sobretot quan es camina o es va en bicicleta per aquestes terres.

Aquest es el poble de Los Santos de Maimona, on hem esmorzat. Aquests pobles son molt bonics, totes les cases blanques i els sostres de teules marrons.

Sobre les 11,15 hem arribat al poble Villafranca de los Barros, que era, en principi, on teníem previst passar la nit. Fins i tot teníem feta la reserva a un hostal. Però era molt aviat i, lo important, ens trobàvem tant be, que els dos hem decidit anar tirant. Això si, més acuarius i aigua fresca a les cantimplores.

Als 14 quilòmetres aproximadament, hem arribat a la població de Almendralejo. Allà ens hem fet unes fotografies al costat de la plaça de braus.

Nosaltres, antitaurins declarats, fotografiant-nos al costat de la plaça. El que hi ha que veure!.

jo no me'n salvo,eh! a més, l'agafo de la banya

La veritat es que anant per la carretera no ens hem perdut res d'especial. La guia que portem ens indica la frase “nada por en medio”, per explicar com son aquestes etapes que estem fent aquests dies.

Per altre banda, aquestes rutes per camins, normalment estan pensades per fer-les caminant, perquè en moltes ocasions, fer-les en bicicleta es molt costerut, perquè els camins, a banda d'amples i plans, també son estrets, amb força pujada, amb moltes pedres soltes, etc, que compliquen força avançar.

 Sortint d'Almendralejo, en una llarga recta, al Gerard, de cop i volta, li ha sortit sang del nas. Ens hem aturat a descansar sota un pont, a rentar-li les mans de la sang i a refrescar-nos una mica.

bevent aigua freda sota un pont.

Sobre les 12,30 hem arribat a la població de Torremegia, quan ja portàvem uns 75 quilòmetres. Aquí ens hem aturat a dinar en un bar de la carretera, i no ens ha costat massa decidir continuar fins a Mérida, ja que encara era bona hora i només ens separaven 16 quilòmetres. Dinant, hem trucat a l'Elvira per explicar-li els quilòmetres que portàvem. D'entrada, no s'ho creia.

Hem dinat una mena de pica pica, embotits, formatges, etc.

Després de dinar i de reposar l'aigua, hem continuat el nostre camí. Això si; aquesta darrera part, ha sigut difícil, perquè ens estàvem esgotant per moments. Es allò de les piles, que quan estan a la tercera ratlla, la quarta ve molt aviat. El sol ja queia amb força, pràcticament no trobàvem ombres. Sobre les 14,30 hem arribat a Mérida. Hem entrat a aquesta ciutat travessant el segon dels rius importants que ens anirem trobant en aquesta ruta. Primer, el Guadalquivir. Ara, el Guadiana. Entrant a la ciutat, hem vist, allà lluny, el pont romà de 60 arcs i 720 metres d'allargada. Es impressionant.

el pont romà de Mérida, des de la carretera general

Com que no teníem hotel, hem anat tirant, fins que al centre hem trobat l'hotel Zeus, al qual ens hem dirigit tot seguit a buscar habitació. Per sort, (per no seguir pedalant per la ciutat), tenien habitació i lloc per les bicis, per lo que hem desmuntat les alforges, com cada dia, hem guardat les bicicletes i hem pujat a la nostra habitació, ample i maca.

Com sempre, els rituals de cada dia, dutxa, bugada i penjar com sigui la roba mullada, per assecar-la.

la nostra roba rentada, a la finestra de l'otel

Després de descansar (i avui més necessari que mai, per la distància recorreguda), hem sortit de l'hotel sobre les 19,30, disposats a anar a sopar. El Gerard volia anar al MC DONALDS, i cap allà ens hem dirigit. Per sort, ja que estava a l'entrada de la ciutat, bastant lluny d'on érem, hem pogut esbrinar que per arribar-hi podíem agafar l'autobús número 4, i això es el que hem fet.

Ens ha deixat quasi a la mateixa porta de l'establiment.

Després de sopar, hem tornat cap a l'hotel, però ho hem fet caminant, perquè volia passar per aquell pont romà i visitar la part antiga de la ciutat.

aquí estem, sobre el pont romà amb 2000 anys d'història

El que no se es el motiu per el qual els romans van fer un pont tant llarg. Potser aleshores el riu era més ample i cabalós que ara?.

es un regal de la ciutat de Roma a Mérida

Fent bromes i moltes fotos, hem tornat a l'hotel, passant abans per la plaça d'Espanya i la Alcazaba (part antiga i romana de Mérida). No hem pogut visitar altres monuments, perquè a aquella hora ja estaven tancats al públic.

restes de les muralles

Abans de pujar a l'habitació, ens hem comprat un altre llauna d'acuarius a la benzinera, molt més barata que a l'hotel. També hem encarregat dues ampolles d'aigua per congelar-la, per l'endemà.

l'església de El Real de la Plata, amb el castell al fons

24-07-2010

EL REAL DE LA JARA – FUENTE DE CANTOS, 42 QMS

Amb la corresponent aigua gelada i després d'un tallat i un got de llet amb cola cao, sobre les 08,50 del mati, sortim de El Real de la Jara. Com cada dia, el temps assolellat, però a aquesta hora, encara fa fresca. Després d'algunes fotografies que ens hem fet al sortir del poble, agafem un camí de terra preciós, ample, de terra comprimida, fàcil d'avançar en bicicleta.

Al poc de sortir, passem per el costat d'un castell preciós, el Castell de les Torres:

castell de las Torres. A partir d'aquí, entrem a Badajoz

Poc després de passar per davant d'aquest castell, deixem la província de Sevilla i entrem a la de Badajoz, a Extremadura.

A partir d'aquí, de tant en tant ens anem trobant amb uns cubilets de granit, instal·lats per la Junta d'Extremadura, que senyalen la via de la Plata en el seu trànsit per aquesta comunitat. Cada cubilet te diferents senyals de colors. La ratlla groga, indica el camí de Santiago, la de color blau, indica que transitem per l'autèntica Via de la Plata, i la que porta els dos colors, senyala, lògicament, que la Via de la Plata i el Camí de Santiago, coincideixen.

més endavant en veurem més d'aquests cubilets de granit

La velocitat que agafem, es bona. El camí pla, convida a anar tirant be, encara que, de tant en tant, ens aturem per fotografiar alguna cosa que ens meravella, un arbre, uns animals o un paisatge. Tot es bonic per aquesta zona.

També vull comentar l'excel·lent predisposició del Gerard durant aquesta ruta. Cap comentari dolent, cap queixa. Mira que estem passant per moments complicats, amb molta calor, amb molt de cansament,  però ell res, va tirant, sense problemes. Estic molt content d'haver fet aquesta sortida amb ell, perquè veig que s'ho passa de conya i riu per qualsevol cosa.

en plena ruta

Més o menys a meitat de camí cap a Monesterio, el camí desapareix i ens veiem obligats a continuar per carretera. Els arquitectes moderns, de vegades no han tingut cap mirament, a l'hora de planificar autovies i autopistes, passant per sobre i ensorrant, sota tones i tones de ciment i asfalt, l'antiga via de la Plata, via romana construïda fa més de 2000 anys.

En aquest cas, circular per la carretera ens va be, perquè a partir del quilòmetre 10, hem de fer front a una forta pujada, que per sort ens agafa a la carretera, perquè, comparat amb el camí, sempre es millor. Fins i tot hem fet un bon tros arrossegant lesbicicletes.  Això si; després d'una bona pujada, sempre ve una bona baixada, i les aprofitem que no vegis!!.

A Monesterio hem tornat a esmorzar un entrepà de pernil de jabugo.

Com sabem, hi ha tres classes de pernil; el d'aglà (bellota), el més bo i car, que vol dir que els porcs mengen, com a mínim un 90% d'aglà i un 10% de pinso; el de grava (recebo), que més o menys mengen meitat i meitat, i l'ibèric normal, que basa la seva alimentació, en un 100%, en pinso.

Amb l'estómac ple, seguim el nostre camí, cap a FUENTE DE CANTOS.

Per no forçar-nos més del compte, seguim per la carretera n-630. La guia no ens informa de cap construcció especial d'obligada visita al camí de terra. Ja sortint de Monesterio, aquells paisatges de deesses, amb bones ombres, es van substituïn per camps infinits de conreu.

Bous, arribant a Monesterio

En un dels descans que hem fet, mirant cap a l'infinit d'aquells camps, li deia al Gerard que si algú volgués suïcidar-se, només li caldria començar a caminar en qualsevol d'aquelles direccions, sense aigua. Segur que, amb aquell sol, no arribaria massa lluny.

Sort que avancem força be, i a quarts de dues de la tarda, entrem a Fuente de Cantos. Teníem prou aigua, però circular a partir de les 13,00 h, amb aquest sol i aquesta calor, es fa molt complicat i difícil.

Trobem el nostre hotel de seguida. Vaig reservar a un hotel que es diu La Fabrica, i es que abans era una fàbrica de farina. Les instal·lacions, molt bones. Deixem les bicicletes on ens diuen, i ja a la recepció, li pregunto a la noia que ens aten si aquella nit obren la discoteca, ja que la guia diu que els vespres dels caps de setmana, la discoteca no deixa dormir (avui es dissabte). Em diu que el que es celebra es un casament, i per evitar-nos sorolls, decideix instal·larnos a una habitació del segon pis. Es una habitació dúplex, preciosa, amb sostres de fusta i un bon bany. Diu que es més cara, però ens la deixa al mateix preu.

Fuente de Cantos, des de l'hotel

Després de les corresponents dutxa i bugada, i de descansar una mica, ens anem a donar una volta per el poble.

Quan era una fàbrica de farina, es deia LA PAZ. En la foto, evito la banda de dalt de l'edifici, perquè surt una bandera d'un país que no es Catalunya.

la nostra roba, agafada una a l'altre en imperdibles.

A les finestres es pot veure la nostre roba, estesa, esperant que es saqués. La tenia agafada una a l'altre amb agulles imperdibles, i l'última peça pessigada per la porta, perquè no caigui al buit.

A les 18,00 vam anar a donar una volta per el poble. Abans de sortir, un dels propietaris ens va voler ensenyar el jardí on celebrarien el casament, al costat mateix de la piscina.

L'Aperitiu i el sopar del casament, era per 320 persones.

Després, vam anar a conèixer el poble. Es d'aquells pobles on les cases son blanques, amb les teulades marrons, molt bonic. En aquest poble va néixer el pintor Zurbalán, però no vam poder anar a visitar el museu, perquè estava tancat.

una de les esglésies de Fuente de Cantos.

Vam anar fins a l'església, i va donar la coincidència que en aquell moment arribava la núvia, amb una limusina.

Per el carrer feia molta calor, un aire calent, com el que surt dels assecadors dels cabells. Això si, hi ha molta diferència entre l'ombra i a ple sol. Per l'ombra vas caminant molt millor. Caminant per el poble, vam tropessar amb un vestigi franquista que no entenc com encara el mantenen; un escut d'espanya de l'època franquista, amb l'àliga i la frase una, grande, libre. Es la part negativa d'aquest poble.

Sobre les 21,00 hem baixat a sopar, amb tot el menjador per nosaltres sols. Hem pogut solucionar lo de l'aigua congelada, perquè quan al migdia ho hem plantejat a un dels cambrers, no li ha fet massa gràcia.

en record al pintor Zurbalán.

Per sort, el casament no ens ha molestat per res, cap soroll. La festa al jardí era només per l'aperitiu, ja que el sopar l'han fet a un dels salons, espectaculars, que també ens han ensenyat. També ens han dit que després del sopar, la festa, la feien a un altre local , que havien reservat només per ells. Així que de seguida ens hem adormit, com els angelets.

més bèsties a la ombra dels arbres

23-07-2010


CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS – EL REAL DE LA JARA, 44 qms.

Ens hem posat a pedalar massa tard. En aquests pobles, els hotels rurals i petits tenen un horari molt “casolà”. Et diuen que si has de sortir aviat, paguis l'habitació la nit abans i et deixen una clau per obrir la porta que, un cop tancada al sortir, no es pot obrir per fora. Però nosaltres no podíem utilitzar aquest sistema, perquè necessitàvem que ens obrissin la porta on teníem tancades les bicicletes.
De passada, puc comentar que en aquests dies de ruta, he comprovat que les bicicletes no corren perill de robatori en els hostals, perquè tots tenen un lloc o altre per tancar-les.
Després de prendre un tallat i un llet amb cola cao el Gerard, sobre les 08,35 ens hem posat en marxa. Hem fet tot el trajecte d'avui per carretera, perquè en la primera part, quasi arribant a Almadén de la Plata, hi ha una pujada bestial. Es diu El Cerro del Calvario, i ja la guia proposa que anem per la carretera, de lo difícil que es. El nom ho diu tot.
De fet, més tard ens hem trobat els ciclistes d'ahir, i ens han explicat que ells sí han passat per aquest lloc, havent d'arrossegar cada bicicleta entre els dos. Deien que avançaven un metre i retrocedien mig.

El Gerard davant l'entrada a HIERBABUENA

Al poc de sortir de Castilblanco, hem passat per la finca HIERBABUENA, molt coneguda per ser el lloc on es van casar un torero i una folklòrica. Segur que ja sabeu a qui m'estic referint.
Com que ahir ens va costar tant, avui havíem pensat en quedar-nos a Almadén, fent uns 30 quilòmetres, per reposar forces, però ens hem trobat be i hem decidit anar tirant fins a El Real, on teníem previst arribar avui.

En aquesta mena de rutes, es millor evitar en lo possible reduir les distàncies previstes a recórrer, perquè el que retallis avui, ho hauràs de fer demà, per tant, al trobar-nos be, tant física com psíquicament, hem tirat endavant.
La idea de l'aigua congelada ha sigut fonamental, en la resta dels dies, per anar tirant força be. Quan ens acabàvem la simplement fresca, la congelada encara estava pràcticament feta un glaçó de gel, per lo que compràvem aigua i l'anàvem afegint. Així cada dia.

Almadén de la Plata

A Almadén ens hem aturat a esmorzar. A un bar hem menjat un entrepà de pernil de jabugo, boníssim. Aquell era el pernil de la casa, no en tenien el que a Barcelona consideraríem “normal”. El fan ells, estem a la terra del pernil de jabugo i es nota.
En aquest bar, a banda de l'esmorzar, ens hem comprat també aigua, per anar combinant amb la gelada.
Després hem continuat, també per carretera local, tal i com ens indiquen les guies, fins a El Real de la Jara.
Ha sigut en aquest tros on ens hem trobat amb els ciclistes que han passat per el Cerro, que estaven exhaustes, de l'esforç que han fet.

el castell de l'entrada a El Real de la Jara

Sobre les 13,30 hem arribat a la nostra destinació d'avui, El Real de la Jara, el darrer poble de la província de Sevilla. Abans de fer res, he contestat la trucada d'un client i després, quan hem entrat al poble, hem anat cap a l'oficina de turisme, perquè volia saber si havia algun hostal més cèntric que el que teníem reservat. Finalment hem anat al previst, ja que també era l'únic amb aire condicionat a l'habitació. Abans, a una benzinera hem inflat la roda del davant de la bicicleta del Gerard, ja que estava bastant fluixa.

més animals a la ombra de l'arbre

Abans de pujar a l'habitació, mentre l'arreglaven, hem dinat el menú del dia. Com que no tenia molta gana, m'he menjat dos plats de gaspatxo, que estava molt bo. El Gerard, arròs a la cubana.
Entrant a El Real, m'ha passat una cosa curiosa; m'he aturat al costat d'una senyora per preguntar-li on estava la oficina de turisme. Després de fer-me repetir la pregunta un parell de vegades, dirigint-se al Gerard, li pregunta: “Eso es guasa, o qué?”, tota seriosa. Ens hem anat de seguida, no fos que algú pensés que li estava prenent el pèl.
Després de dinar i de prendre possessió de la nostra habitació, hem fet els rituals de sempre, escampar les coses de dins les alforges, dutxar-nos i rentar la roba.

amb el Gerard a l'habitació

Al trobar-nos tant lluny del centre del poble, no hem tingut ganes d'anar-hi, ens hem estat a la habitació tota la tarda. Entre veure una estona la tele i fer una estona la migdiada, se'ns passa la tarda en un tres i no res.
Sobre les 22,00 h hem baixat a sopar, per lo que deia ahir, per aquestes terres els sopars els fan molt tard. També els hem demanat que posin aigua al congelador per demà.