sortint de Sevlla per el pont de Isabel II

22 Juliol 2010

SEVILLA – CASTILBLANCO DE LOS ARROYOS. 40 qms

Hem dormit força be. Fins i tot m'he aixecat a tancar l'aire condicionat, i això que el teniem a 25 graus.

Ens hem aixecat a les 07,00 del mati i hem carregat per primera vegada les alforges. Aquí si que teníem alguns nervis, ja que era important equilibrar be el pes de cada bicicleta. També, repassada general a l'habitació, per tal de no oblidar-nos res.

Abans de sortir, vam anar a prendre un tallat i un got de llet amb cola cao a un bar del costat de l'hostal. Vaja ànims ens dona el cambrer quan li diem el que estem a punt de començar!! d'entrada posa en dubte que siguem capaços de fer una sortida d'aquestes característiques en aquest temps de tanta calor. Diu que ens podem morir.

Marxem de seguida. Aquell home ens vol minvar la moral. No ho aconseguiràs, capullo!!

Recollim les bicicletes, paguem l'hostal i comencem a pedalar per els carrers de Sevilla. A aquella hora, encara s'està força be, no fa tanta calor. De seguida trobem la primera senyal (ja la teníem localitzada des de ahir) i la seguim. Agafem el carrer Saragossa i l'avinguda del reis Catòlics, per tal de travessar el pont d'Isabel II, també anomenat pont de Triana, perquè quan travesses el canal artificial del Guadalquivir, ens trobem de cara el mític barri de Triana. Mira que si ens trobem la duquessa de Alba per allà, passejant el seu gos!

Un cop a l'altre banda, continuem seguint les senyals, però arriba un moment en que les perdem. Quan ens disposem a girar cua i buscar-les de nou, el Gerard m'avisa, per dir-me que el meu porta equipatges s'ha deixat anar, i vaig arrossegant les alforges. El que ha passat es que s'ha perdut el cargol que el subjectava a la bicicleta. La reparació ha sigut ràpida i contundent, perquè no vaig tenir més problemes al llarg de la ruta: vaig utilitzar un dels pops que portava, per lligar-lo fort a la bici i problema solucionat.

Aquest problema, tot i la ràpida reparació, em va posar nerviós, en el sentit que estàvem començant la ruta i ja teníem el primer problema tècnic. Per sort, fou el primer i l'únic, si no comptem les vegades que vam haver d'inflar la roda del davant de la bicicleta del Gerard, que foren unes quantes.

Després va tocar l'hora de orientar-nos de nou. Preguntant a un parell de persones, ens van dir que ens havíem passat de llarg la desviació. Hauríem de tornar una mica enrere, fins a trobar un altre cop la capella del Cachorro, i des d'allà començar de nou. Fou el Gerard, quan ens acostàvem a la capella, que va tornar a trobar les senyals. A partir d'aquí, com que davant nostre anaven dos pelegrins caminant, vam decidir seguir-los mantenint una mica les distàncies, al menys fins a sortir del tot de Sevilla.

Les bicicletes pesen molt i sobretot es nota més quan ens trobem pujades. Aquí estem començant la ruta.

Al cap d'una bona estona, comencem a dubtar de si anàvem be, perquè no vèiem senyals per en lloc. No ens aturàvem, perquè anàvem per un camí sense desviacions possibles, per lo que em pensava que circulàvem per un camí correcte. Al final, després de potser haver fet 2 o 3 quilòmetres, un home ens diu que aquell camí s'acaba en 300 metres. Nosaltres, sense fer-li cas, pensant que seria impossible que aquell camí tant ample i bonic s'acabés, vam continuar, fins que, efectivament, potser al quilòmetre, es va acabar, o sigui que noi, marxa enrere!.

Tornant, vaig entrar a una fàbrica a preguntar, i em van guiar be, anàvem malament i vam haver de tornar quasi fins a la mateixa entrada de Sevilla, i agafar una carretera a la dreta. En aquella desviació, quan vam passar la primera vegada, no vam veure les fletxes. En fi, uns quants quilòmetres més.

Mira si vam perdre temps, que els pelegrins que anaven caminant i que havíem passat una estona abans, els vam tornar a passar, tornant a dir-los allò del “buen camino”.

A partir d'aquí, ja no ens vam perdre més. Vam anar seguint per un camí a la vora del riu Guadalquivir, i travessant l'autovia i la carretera diverses vegades, fins que vam arribar a la població de Santiponce, a uns 10 qms de Sevilla. Aquí estant les ruïnes romanes de Itàlica, però no ens vam aturar, perquè anàvem amb massa retard i encara ens quedava una bona tirada. El meu objectiu era no trobar-nos a ple sol, al migdia, pedalant.

12 qms més endavant vam entrar a la població de Guillena. Aquí sí que vam descansar una estona. Vaig anar a comprar unes pastes, aigua freda i uns acuarius, per agafar forces i omplir els nostres bidons.

Sortint de Guillena

A partir d'aquí, la cosa es posa bastant seriosa. De Guillena a Castilblanco només hi ha 18 qms, però son de pujada (passem de 85 mts a 370 mts s.n.m.), a banda que passem per camins més complicats, de pedres soltes, camins molt trencats, molt difícils per circular-hi en bicicleta. Moltes vegades vam haver d'empènyer les bicis, pujant per camins on es quedaven clavades en la sorra.

No obstant, el més interessant era per on circulàvem; pedalàvem per la “cañada real de las islas”, una antiga via pecuària per on transitaven les bèsties entre el parc de Doñana i la Serra nord sevillana. De fet, la Via de la Plata es un camí d'origen romà, per on es comunicaven la gent del nord i del sud de l'Espanya de l'oest. Encara avui, son molts els quilòmetres originals per on podem circular, be sigui d'origen encara romà, o musulmà.

començcem a pedalar per la dehesa

En aquest tros, a més, com que anàvem directes cap a les hores més fortes de sol, l'aigua s'anava acabant i escalfant, per lo que vam començar a passar calor i sed.

En un primer moment sortint de Guillena, encara vam tenir la sort de trobar-nos un bon raig d'aigua que sortia d'una mànega de reg, amb prou potència com per poder dutxar-nos i refrescar-nos d'allò més.
En un moment donat, al mig d'una d'aquestes deesses, vam veure un ramat de bous, tranquil·lament asseguts sota els arbres, a la ombra, mirant-nos, mentre nosaltres en prou feines avançàvem.

Això si, les vistes, espectaculars. Les deesses son grans extensions de terreny, poblats amb alzines o oliveres principalment, amb pastizals, on els animals campen al seu aire, menjant herbes i bevent a les balses escampades per la zona.

el Gerard, després d'una bona dutxa campestre

Per avançar per les deesses, et vas trobant amb moltes cancel·les, portes fetes més o menys de manera rústica i manual, que has de obrir i tancar a mida que avances. Normalment, els propietaris que han permès que els ciclistes o caminants travessin les seves terres, han delimitat els camins amb alambrades a banda i banda, separant d'aquesta manera els animals. En el tema dels bous, es curiós com estan de tranquils, sense immutar-se per la presència dels humans transitant per allà. Els veus allà asseguts al terra i te'n recordes dels San Fermin, per exemple, i se't posen per corbata. A banda de bous, també ens hem trobat vaques, ovelles, cabres i porcs ibèrics.

bous a l'altre banda de la tanca

Els últims quilòmetres foren molt difícils. Estàvem cansats de tants quilòmetres el primer dia i teníem molta sed i molta calor.

Encara teníem una mica d'aigua, però estava tant calenta, que era dolentíssima.

mirant el planell, per veure el camí que ens falta

Hi ha que vigilar molt al fer aquestes sortides, de no trobar-te sense aigua i sense poder menjar alguna cosa, perquè et pot donar un cop de calor. Les defenses baixen de cop i si no tens aigua, pots quedar-te fins i tot inconscient.

Quatre quilòmetres abans d'arribar a Castilblanco de los Arroyos, vam sortir del camí i vam agafar la carretera, molt més fàcil per avançar. Just abans, ens havíem aturat una estona, a la ombra d'un d'aquells grans arbres, com si fóssim els bous d'abans, i ens vam estirar al terra. La nostra pila estava ja sota mínims. No teníem forces ni per avançar per la carretera plana. La sort va venir quan vam passar per el costat d'una urbanització. Ens vam aturar a la ombra d'una parada d'autobús, i mentre el Gerard descansava, vaig anar a demanar aigua als veïns. El primer que vaig picar, no només em va donar aigua amb glaçons dues vegades (per a mi primer i després i per al Gerard), sinó que volia que l'anés a buscar per portar-lo a casa seva i descansar una estona. Fins i tot ens va oferir la seva piscina. Aquella era una família amb dos nens petits.

Li vaig donar les gràcies, però ens vam estimar més continuar, perquè volíem arribar d'una vegada. Per sort, l'hostal estava només a 500 metres, per lo que vam arribar aviat. Com que caminàvem per la carretera, arrossegant les bicis, uns ciclistes es van interessar, per si ens passava alguna cosa. Bona gent n'hi ha a tot arreu.

Després d'inscriure'ns, de dutxar-nos i de rentar la roba, vam anar al poble, a menjar una mica. A aquelles hores, les sis de la tarda, no es veia a ningú per els carrers.

Castilblanco de los Arroyos

En aquell hostal estàvem força be, amb aire condicionat i bon lloc per posar la roba rentada al sol. Com cada dia, dutxa i bugada, per mantenir neta la roba.

La sort del dia fou que aquest hostal tenia piscina a la banda del darrera, per lo que després de dinar, vam anar-hi i ens hi vam estar quasi dues hores dins de l'aigua, els dos sols. El tema era refrescar-nos, perquè d'estar a ple sol durant tot el dia, el nostre cos estava massa calent.

El Gerard, descansant sobre el llit

Després, vam anar a l'habitació a descansar, ja fins el vespre, que vam anar a sopar. En lloc d'anar al mateix lloc del migdia, vam anar a un restaurant propietat del mateix amo de l'hostal. Quan vam entrar, un dels empleats ens va dir que encara no podíem sopar, que fins les 21,30 res. I això, al llarg d'aquests dies, vam comprovar que era habitual; anaves a sopar als nostres horaris i ens deien que no, que fins les 21,30 i 22,00, res, la cuina estava tancada.

Això si, després de sopar, un noi ens va portar amb el seu cotxe fins al nostre hotel, ja que estava una mica separat del restaurant.

Abans de posar-nos a dormir, el propietari de l'hostal ens va proposar que congeléssim dues ampolles d'aigua per l'endemà. La idea fou estupenda, perquè d'aquesta manera, mentre al principi de la ruta anàvem bevent aigua fresca, l'altre s'anava descongelant, i quan ens haguéssim acabat la fresca, la congelada s'hauria transformat en aigua molt freda, suficient per anar tirant i arribar al nostre destí.