l'església de El Real de la Plata, amb el castell al fons

24-07-2010

EL REAL DE LA JARA – FUENTE DE CANTOS, 42 QMS

Amb la corresponent aigua gelada i després d'un tallat i un got de llet amb cola cao, sobre les 08,50 del mati, sortim de El Real de la Jara. Com cada dia, el temps assolellat, però a aquesta hora, encara fa fresca. Després d'algunes fotografies que ens hem fet al sortir del poble, agafem un camí de terra preciós, ample, de terra comprimida, fàcil d'avançar en bicicleta.

Al poc de sortir, passem per el costat d'un castell preciós, el Castell de les Torres:

castell de las Torres. A partir d'aquí, entrem a Badajoz

Poc després de passar per davant d'aquest castell, deixem la província de Sevilla i entrem a la de Badajoz, a Extremadura.

A partir d'aquí, de tant en tant ens anem trobant amb uns cubilets de granit, instal·lats per la Junta d'Extremadura, que senyalen la via de la Plata en el seu trànsit per aquesta comunitat. Cada cubilet te diferents senyals de colors. La ratlla groga, indica el camí de Santiago, la de color blau, indica que transitem per l'autèntica Via de la Plata, i la que porta els dos colors, senyala, lògicament, que la Via de la Plata i el Camí de Santiago, coincideixen.

més endavant en veurem més d'aquests cubilets de granit

La velocitat que agafem, es bona. El camí pla, convida a anar tirant be, encara que, de tant en tant, ens aturem per fotografiar alguna cosa que ens meravella, un arbre, uns animals o un paisatge. Tot es bonic per aquesta zona.

També vull comentar l'excel·lent predisposició del Gerard durant aquesta ruta. Cap comentari dolent, cap queixa. Mira que estem passant per moments complicats, amb molta calor, amb molt de cansament,  però ell res, va tirant, sense problemes. Estic molt content d'haver fet aquesta sortida amb ell, perquè veig que s'ho passa de conya i riu per qualsevol cosa.

en plena ruta

Més o menys a meitat de camí cap a Monesterio, el camí desapareix i ens veiem obligats a continuar per carretera. Els arquitectes moderns, de vegades no han tingut cap mirament, a l'hora de planificar autovies i autopistes, passant per sobre i ensorrant, sota tones i tones de ciment i asfalt, l'antiga via de la Plata, via romana construïda fa més de 2000 anys.

En aquest cas, circular per la carretera ens va be, perquè a partir del quilòmetre 10, hem de fer front a una forta pujada, que per sort ens agafa a la carretera, perquè, comparat amb el camí, sempre es millor. Fins i tot hem fet un bon tros arrossegant lesbicicletes.  Això si; després d'una bona pujada, sempre ve una bona baixada, i les aprofitem que no vegis!!.

A Monesterio hem tornat a esmorzar un entrepà de pernil de jabugo.

Com sabem, hi ha tres classes de pernil; el d'aglà (bellota), el més bo i car, que vol dir que els porcs mengen, com a mínim un 90% d'aglà i un 10% de pinso; el de grava (recebo), que més o menys mengen meitat i meitat, i l'ibèric normal, que basa la seva alimentació, en un 100%, en pinso.

Amb l'estómac ple, seguim el nostre camí, cap a FUENTE DE CANTOS.

Per no forçar-nos més del compte, seguim per la carretera n-630. La guia no ens informa de cap construcció especial d'obligada visita al camí de terra. Ja sortint de Monesterio, aquells paisatges de deesses, amb bones ombres, es van substituïn per camps infinits de conreu.

Bous, arribant a Monesterio

En un dels descans que hem fet, mirant cap a l'infinit d'aquells camps, li deia al Gerard que si algú volgués suïcidar-se, només li caldria començar a caminar en qualsevol d'aquelles direccions, sense aigua. Segur que, amb aquell sol, no arribaria massa lluny.

Sort que avancem força be, i a quarts de dues de la tarda, entrem a Fuente de Cantos. Teníem prou aigua, però circular a partir de les 13,00 h, amb aquest sol i aquesta calor, es fa molt complicat i difícil.

Trobem el nostre hotel de seguida. Vaig reservar a un hotel que es diu La Fabrica, i es que abans era una fàbrica de farina. Les instal·lacions, molt bones. Deixem les bicicletes on ens diuen, i ja a la recepció, li pregunto a la noia que ens aten si aquella nit obren la discoteca, ja que la guia diu que els vespres dels caps de setmana, la discoteca no deixa dormir (avui es dissabte). Em diu que el que es celebra es un casament, i per evitar-nos sorolls, decideix instal·larnos a una habitació del segon pis. Es una habitació dúplex, preciosa, amb sostres de fusta i un bon bany. Diu que es més cara, però ens la deixa al mateix preu.

Fuente de Cantos, des de l'hotel

Després de les corresponents dutxa i bugada, i de descansar una mica, ens anem a donar una volta per el poble.

Quan era una fàbrica de farina, es deia LA PAZ. En la foto, evito la banda de dalt de l'edifici, perquè surt una bandera d'un país que no es Catalunya.

la nostra roba, agafada una a l'altre en imperdibles.

A les finestres es pot veure la nostre roba, estesa, esperant que es saqués. La tenia agafada una a l'altre amb agulles imperdibles, i l'última peça pessigada per la porta, perquè no caigui al buit.

A les 18,00 vam anar a donar una volta per el poble. Abans de sortir, un dels propietaris ens va voler ensenyar el jardí on celebrarien el casament, al costat mateix de la piscina.

L'Aperitiu i el sopar del casament, era per 320 persones.

Després, vam anar a conèixer el poble. Es d'aquells pobles on les cases son blanques, amb les teulades marrons, molt bonic. En aquest poble va néixer el pintor Zurbalán, però no vam poder anar a visitar el museu, perquè estava tancat.

una de les esglésies de Fuente de Cantos.

Vam anar fins a l'església, i va donar la coincidència que en aquell moment arribava la núvia, amb una limusina.

Per el carrer feia molta calor, un aire calent, com el que surt dels assecadors dels cabells. Això si, hi ha molta diferència entre l'ombra i a ple sol. Per l'ombra vas caminant molt millor. Caminant per el poble, vam tropessar amb un vestigi franquista que no entenc com encara el mantenen; un escut d'espanya de l'època franquista, amb l'àliga i la frase una, grande, libre. Es la part negativa d'aquest poble.

Sobre les 21,00 hem baixat a sopar, amb tot el menjador per nosaltres sols. Hem pogut solucionar lo de l'aigua congelada, perquè quan al migdia ho hem plantejat a un dels cambrers, no li ha fet massa gràcia.

en record al pintor Zurbalán.

Per sort, el casament no ens ha molestat per res, cap soroll. La festa al jardí era només per l'aperitiu, ja que el sopar l'han fet a un dels salons, espectaculars, que també ens han ensenyat. També ens han dit que després del sopar, la festa, la feien a un altre local , que havien reservat només per ells. Així que de seguida ens hem adormit, com els angelets.