27 Juliol 2010, sortint de Aldea del Cano

27 Juliol 2010

ALDEA DEL CANO – CÀCERES, 24 QMS.

Avui ens hem aixecat més tard que mai (08,00h), perquè tenim poca ruta.

Abans de posar-nos en marxa, i com cada dia, comprovem que no ens oblidem res i ens anem a esmorzar al bar on vam dinar ahir. Esperàvem que a aquestes hores l'ajuntament estigués obert, per segellar la credencial, però res. Eren les 08,20 i ens han dit que fins les 09,00 no es posaven en marxa. Al final hem pogut segellar al mateix restaurant i a més, curiós, es el segell de l'ajuntament. El tenen allà, perquè estan molt a la vora de l'alberg.

Els horaris dels ajuntaments; de 09,00 a 14,00, i després es queixen.

Després, ens hem dirigit cap el camí original, a gaudir dels darrers quilòmetres per la Via de la Plata, al menys en aquesta primera fase.

El camí ha sigut fàcil i als pocs quilòmetres ens ha portat fins l'aeròdrom de Càceres, un espai sense asfaltar, per on passen ciclistes i caminants continuament. No se què deuen fer quan s'acosta una avioneta i al mateix temps caminen peregrins, o circulen ciclistes, perquè l'aeròdrom està vigent.

A partir d'aquí, de seguida s'arriba a un poble que es diu Valdesalor, on també hi ha un petit pont romà.

El Gerard,dalt del pont.

Valdesalor es un poble relativament nou. Es com Poblenou del Delta, pobles fundats per el franquisme, per tal de centrar en un únic centre rural una sèrie d'habitatges disseminats en una gran extensió de terreny. En aquest cas de Valdesalor, i imagino que també a Poblenou, les autoritats donaven cases de més o menys habitacions i hectàrees de terreny, segons la quantitat de fills que tenia cada família. Eren aquells anys on les famílies nombroses tenien molts avantatges.

A partir d'aquí, al faltar-nos tant poc per arribar a Càceres, ja hem volgut fer la resta de quilòmetres, per la carretera.

No obstant, hem tingut que fer front a l'últim obstacle, el port de Las Camellas, pujant per la carretera, encara que tampoc ens ha sabut massa complicat.

A partir d'assolir el port, ja tot es baixada fins el centre mateix de Càceres. Hem passat per unes instal·lacions militars, a banda i banda de carretera.

Lo primer de tot ha sigut anar a buscar una oficina de la Caixa de Catalunya, perquè no portàvem més de 6 o 7 euros. Hem tret els diners per el caixer, però hem tingut que entrar a que ens cambiessin un bitllet, perquè ens ha sortit trencat del caixer.

Mentre estàvem dins la oficina, dèiem entre nosaltres, que ens trobàvem en una ambaixada de Catalunya.

Després hem continuat el nostre camí, buscant la plaça Mayor, seu del nostre hostal. Quan l'hem trobat, ens hem endut una gran decepció; l'hostal que havíem reservat, era a un tercer pis, sense ascensor. L'he dit al Gerard que m'esperés abaix, mentre jo pujava a veure on ens ficàvem i no m'ha agradat gens. Fins i tot l'he dit a la senyora que m'ha atès, que no m'agradava, que no sabia que havia reservat a un tercer pis. A més, es que era impossible pujar les dues bicicletes, carregades fins dalt, a un tercer pis.

Quan he baixat al carrer, on m'esperava el Gerard amb les bicis, ja hem pensat en buscar un altre hotel, i més ara, que ens hauríem de quedar dos dies en lloc d'un, ja que quan vam fer 90 quilòmetres, de fet vam avançar una jornada.

Al mateix carrer, hem traslladat les coses de les alforges de les bicicletes, a les motxilles, i sort que ho hem fet, perquè als pocs minuts d'haver-ho traslladat tot, han arribat els de Seur, a endur-se les bicis.

Menys mal que han vingut aviat, perquè clar, podien haver arribat a qualsevol hora del dia, i mentrestant nosaltres allà al mig de la plaça, esperant-los.

Un cop lliures de les bicis, ha sigut quan hem buscat un altre hotel. El Gerard de seguida n'ha vist un, a la mateixa plaça, nou i bonic. L'he dit que segurament valdria molt, però val, anem a veure quan val. La sorpresa ha sigut que fins i tot era més econòmic que aquell hostal del tercer pis, per lo que l'hem agafat de seguida.

Lo primer que hem fet al arribar a la nostra habitació, ha sigut trucar a la senyora de l'altre hostal, per avisar-la que no ens hi quedaríem, que podia disposar de la nostra habitació.

Aquesta vegada, no hem fet bugada, perquè ja no necessitàvem posar-nos més la roba de ciclistes, i encara que la rentéssim, segur que l'Elvira la posaria de nou a la rentadora.

A banda de bones instal·lacions, també ens han posat a la nostra disponibilitat un ordinador portàtil per tota l'estona que volguéssim, per lo que no vegis quina noticia per el Gerard, poder connectar-se tot el temps que volia.

No obstant, el primer que hem fet després de dutxar-nos, ha sigut anar a dinar. Hem anat a menjar-nos una pizza al costat mateix de l'hotel. Per postres, ens hem comprat uns gelats que ens hem endut a la habitació, ja que teníem nevera.

Abans de dinar, he mirat a veure quines possibilitats hi havia d'avançar la tornada a demà, però ens costava molts diners, entre el que perdíem al no utilitzar els bitllets que teníem (era tarifa web de renfe, bon descompte, però no es pot canviar) i el nou preu, molt més car, així que finalment hem decidit quedar-nos i fer una mica de turisme per Càceres.

El Gerard, a l'entrada del barri antic de Càceres.
Ja ven entrada la tarda, quan el sol afluixa una mica, hem anat a voltar per el barri antic de la ciutat. Es preciós, es tot ell monumental. Com li deia a l'Elvira, es com el barri gòtic, però multiplicat per 20, impressionant. Es un poble dins d'una ciutat. Preciós.

Abans de tornar a l'hotel, hem anat a veure si trobaríem alguna botiga de queviures, per portar alguna petita cistella a casa. També ens hem comprat begudes a un súper, per tenir-les a la nevera de l'hotel i unes samarretes, per el viatge de tornada.

Per sopar, hem anat al restaurant Càceres, a menjar-nos un bon menú.