24-07-12, VIA DE LA PLATA-CAMI ST JAUME. Dinovena etapa Arzua-Santiago

24 - Juliol - 2012

DINOVENA ETAPA (sisena d'aquest any)

ARZÚA - SANTIAGO.

Com sempre i per no perdre el costum, un cop estem aixecats i a punt de sortir de l'habitació, fem una bona repassada de les nostres coses, per no deixar-nos res, que tot està molt car!

Son les 08,00 i ja estem esmorzant al bar. Com cada dia, ens prenem un cafè amb llet/cacau, uns sucs de taronja i unes torrades. Sembla un luxe, però a tot arreu ens costa, aproximadament, entre els 3 i els 4 euros. També demanem una ampolla d'aigua freda, que no congelada. Com us dèiem l'altre dia, en aquest viatge no hem passat la calor dels anys anteriors, i es que ni ens hem recordat de l'aigua congelada.

Com sempre, abans de sortir, fem la petita connexió i salutació matinal. La nostra idea en la connexió d'avui, era "recitar" les dinou etapes que ens han portat fins aquí, des de Sevilla, però clar, encara no podíem fer-ho, perquè no estàvem a Santiago, ens hem d'esperar arribar-hi per fer-ho.!!

Des de la mateixa sortida de Arzúa, ja ens fiquem dins el camí. Segurament per lo a la vora que estem de la nostra destinació, els camins en aquests dies son la conya de bonics. Passem per boscos impressionants, travessem petits riuets per sobre de fileres de pedres, travessem petits ponts de fusta molt rústics.

Aquesta és una jornada de nervis, per la proximitat de Santiago, i de fet, estem tant a la vora, que la pedalada la fem més lenta, sembla que ens neguem a arribar tant aviat. Aquesta sensació també m'ha passat altres vegades, com si volgués allargar-ho al màxim.

La jornada és bastant semblant a l'anterior, sense fer grans pujades (excepte al final, vora el Monte del Gozo), sempre és anar pujant i baixant.  També ajuda a pedalar be, el fet que el camí quasi sempre està a la ombra dels boscos, per lo que evitem quasi sempre estar sota el sol.

En quant a pelegrins, som moltíssims, es nota que estem a la vora i que a cada etapa es va incorporant més gent. Sobretot és a partir de Sàrria, on es nota de cop la incorporació de molta gent, molta joventut que venen amb les escoles i les parròquies, i també gent "normal" que potser físicament no poden enfrontar-se a una distància molt més llarga, però que per ells, fer 100 qms, sense massa pes, fent segurament no més de 20 qms al dia, ja els va be. Jo sempre he dit que aquí lo important és la ment de cada un, del que tenen ganes de fer, també és important que tinguin ganes de sentir-se pelegrins, i lo de menys son les distàncies que caminin. Tothom te dret a fer només allò que poden fer, sense que es vegin obligats a res més. Lo dolent, potser, és aquesta aglomeració, sobretot la dels joves, de les escoles o parròquies,  que, d'alguna manera, sí perjudica al pelegrí que ve de molt lluny, que porta ja unes quantes setmanes caminant, segurament arrossegant alguna lesió, potser una mica de tendinitis, o alguna butllofa que molesta, i que quan arriben a l'alberg, poden trobar-se que no tenen lloc, perquè acaba d'arribar una escola amb 100 nois que de seguida omplen els albergs i ocupen totes les instal·lacions. Però repeteixo, en la seva mida, aquests joves també tenen dret. 

A uns 10 qms de Santiago, ens trobem amb una mena d'escultura on ens indica el nom de la ciutat i sempre està plena de pelegrins fent-se fotos i demanant a altres pelegrins que facin de fotògrafs. Avui, al igual que altres vegades, m'he hagut d'esperar una estona, a que arribés el nostre torn.

El tros més emprenyador son els últims quilòmetres, perquè la pujada a la zona de l'aeroport i a les televisons, just abans d'arribar al Monte del Gozo, és molt pessat, perquè és empinat i bastant llarc. La sort és que ja estem força entrenats i no ens cal ni aturar-nos a descansar.

Al Monte del Gozo segellem per darrera vegada les credencials, i ja ens deixem anar, muntanya avall, fins a les mateixes portes de Santiago. Travessar aquesta ciutat, com totes les grans per les que hem passat, és bastant lleig. Sort que aviat entrem al casc antic, i  la cosa millora molt.

Poc a poc ens anem acostant, fins que finalment, arribem a la zona de la Catedral. Abans d'entrar a la plaça de l'Obradoiro, hem de baixar unes escales, on sempre hi ha algú que està tocant la gaita, i ja se't comencen a posar els pels de punta. I això és només el principi de les moltes emocions que sents quan entres a la plaça, d'esquena a la Catedral, i poc a poc vas donant la volta, fins que finalment te la trobes allà davant, gran, esplèndida. La plaça, a més,  molt plena de gent, de pelegrins, de turistes i de veïns de la ciutat, ja que per sort, hem arribat justament a la vigília de la festa Major de la ciutat, el dia de Santiago, patró de Galícia i també el dia de la comunitat gallega. El Gerard i jo, allà mateix, ens fem una abraçada i tot seguint un munt de fotografies, demanant inclòs a la gent que ens les faci.

Després de la eufòria de l'arribada, com si ens haguessin permès gaudir d'aquest moment per nosaltres sols, arriba el moment del negoci, i comencen a caure sobre nostre ofertes d'empreses de transport, que s'ofereixen a transportar les nostres bicis fins a casa. Nosaltres teníem previst continuar cap a Fisterra, però al mateix temps, dins el meu cap em preocupava com podríem organitzar la tornada cap a Barcelona. Teníem unes bosses que hem comprat per aquesta sortida, pensada per el transport de bicicletes, i així poder tornar en el tren amb nosaltres. El problema, per mi, era si podria tornar a muntar-les, ja que la bossa en qüestió requeria treure les rodes, girar el manillar i treure també els pedals. No se, en tot el viatge, inclòs a les setmanes prèvies, tenia molts dubtes, i clar, de cop i volta se'm presenta aquesta oferta. Em va fer dubtar, certament. No obstant, ens vam limitar a prendre nota i agafar alguna targeta, per estudiar-ho amb calma.
També vam tornar a coincidir amb la parella de O Cebreiro, la de les olleres i els guants. Ens vam saludar molt contents, perquè mira que és casualitat tantes coincidències, eh!!

Després de gaudir d'aquell moment màgic al centre de la plaça, ens vam anar a segellar per darrera vegada la credencial i a demanar la Compostela corresponent.

I va ser allà, a la Oficina del Pelegrí, on ens vam decidir per acceptar una d'aquestes ofertes, la que ens oferia l'empresa SEUR.  El preu era semblant al de les altres empreses, però es que també ens permetia anar fins el nostre hotel, preparar-ho tot i que passessin ells a recollir-les a mitja tarda. En Juan Carlos, que és el comercial que ens va presentar la oferta, fins i tot ens va donar la documentació pertinent per si finalment ens decidíem a acceptar el seus serveis, que ja ho tinguéssim tot preparat.

Seguidament vam entrar a la Oficina del Pelegrí, a segellar i a recollir la nostra Compostela. Vam tenir una mica de tira i afluixa amb una de les dones encarregades de tramitar-nos aquesta documentació, perquè al full que ens van donar per omplir les nostres dades, a la nacionalitat vam posar, lògicament, Catalunya, i la dona, molt amablement, això si, ens ho va tatxar i rectificar, posant Espanya. En fi, no vam ni protestar; nosaltres ho vam provar, no va sortir be, doncs res. Al cap i a la fi, un és do'n li diu el cor, no do'n li diu una funcionària, no?.

Ja teníem fetes algunes coses; havíem arribat a Santiago, havíem aconseguit la Compostela i havíem decidit retornar les bicis per SEUR. Què quedava per fer? Lògicament, ara tocava dinar!!!

Vam passejar per el centre, fins que vam trobar una taula d'un restaurant que es diu Casa Camilo, i vam poder deixar les bicis allà mateix, a la nostre vista, al mig del carrer.

I fou allà, seguts a la nostra taula, al mig del carrer,  on vam gravar la nostra proesa, les 19 etapes que ens han portat fins aquí, des de Sevilla fins a Santiago.  Les vam anar recitant, una a una, des del Sevilla-Castilblanco, que fou la primera, a la Arzúa-Santiago, la última.

I com era de suposar, aquest dinar fou bastant esplèndid; gambes a l'allet (ens van avisar que eren congelades), calamars a la romana, navalles a la planxa i cloïsses a la marinera. Aquell restaurant era de luxe, ja es veia per les fotos dels personatges que estaven penjades al menjador interior, però mira, la nostra travessa també ho ha sigut.

Recordem-ho una mica?

Fou a mitjans del mes de Juny de l'any 2010, quan me'n vaig anar a acabar el meu segon camí de St. Jaume caminant, que parlant a casa, sobre el camí i lo que m'agradava fer-ho, quan el Gerard em va dir que ell vindria amb mi si ho fes en bicicleta, no caminant. Lògicament, no podia permetre deixar passar una oportunitat així, fer un camí tant bonic com aquest acompanyat per el Gerard. I ho vam organitzar per aquell mateix any, per el Juliol, ja que normalment és quan podem dedicar 8-10 dies a fer aquesta ruta, per els seus estudis i per la meva feina.

I també vam decidir aleshores, que la ruta que faríem seria la Via de la Plata, començant a Sevilla.  Val, vam decidir això i moltes coses més, com per exemple, que llogaríem les bicis, per no haver d'emportar-nos les nostres, per seguretat, però també, i sobretot, perquè és molt complicat viatjar amb bicis en els transports públics, ja sigui avió o tren. Tens que desmuntar-les, embalar-les en caixes i tornar-les a muntar a destí. Així que vam llogar-les i ens va anar força be. En aquella ocasió, com està escrit en aquest llibre, vam fer Sevilla - Caceres, unes etapes maquíssimes, passant per les deesses  andaluses i extremenyes, pedalant per entre mig de remats de bous, vaques, ovelles i  porcs, que semblava en moltes ocasions, que estàvem participant en un safari.

La segona fase, l'any passat, també vam llogar les bicis, encara que després, sempre ens queixàvem que tant de bo haguéssim anat amb les nostres, menys pesades i sempre a punt, com els boy scouts, ja que lògicament, les portem a revisar contínuament. Vam fer des de Caceres fins Astorga, també pedalant per grans extensions de deesses plenes de bestiar. De l'any passat, destacaria el pas per l'arc de Caparra, una autèntica meravella romana, situat en una zona verge i que fins i tot ens va permetre fer una petita migdiada sota els seus arcs, com segurament hauran fet uns quants soldats romans fa dos mil anys.

I la tercera ara, quan finalment hem anat amb les nostres bicis. Ha sigut el premi que els hi hem donat, que les nostres màquines tinguessin la oportunitat de gaudir amb nosaltres d'aquest viatge, que el visquessin amb la mateixa intensitat i si en tinguessin, se'ls posessin els pels de punta en el moment d'entrar a la Pl. del Obradoiro i es trobessin amb la catedral de Santiago davant mateix, com ens ha passat a nosaltres.

I què em dieu del goig que he tingut i el gran plaer que ha significat per mi, fer aquest viatge amb el Gerard?

Quan va començar, l'any 2010, tenia 18 anys, quasi un nen, i sempre ha suportat amb una gran  maduresa, tots els inconvenients per els que hem passat; hem tingut molta calor, ens ofegàvem quasi i fins i tot semblava que ja no podríem ni donar un pas més, i ell allà, sense queixar-se; hem tingut sed, amb la boca totalment seca, quan ens hem quedat sense aigua, o la portàvem tant calenta que no podíem beure-la, i ell allà, sense protestar; hem tingut fred a primera hora del mati, i ell allà, ens hem aixecat cada dia molt aviat, i sempre s'ha aixecat com un home; Mai s'ha queixat i sempre ens ho hem passat de conya, fent molta broma, rient a lo bèstia, gaudint de la companyia mútua. En fi, aquella senyora, a Laguna de Castilla li va dir que per ell era una gran sort poder fer aquest viatge amb el seu pare, i segur que si, però també ho és la sort que he tingut jo d'anar amb ell, de gaudir amb ell dels grans paisatges, però sobretot, de gaudir amb ell d'aquests moments   històrics de la nostra vida.

Per tot això, només em queda dir una cosa: MOLTES GRÀCIES, GERARD, M'HAS FET MOLT FELIÇ DEIXANT-ME COMPARTIR AQUEST VIATGE AMB TU.

És el que passa quan arribes a Santiago, ja està tot fet. Després de dinar, ens vam anar fins a l'hotel, situat a un poble que es diu Os Tilos, i allà vam preparar les bicis, vam omplir les alforges i vam trucar al Juan Carlos, perquè avisés als de SEUR que ja podien passar a recollir-les.

Nosaltres, després de la dutxa i de la bugada del dia, ens vam anar un altre cop a Santiago, a passejar per el centre. També, per buscar un lloc on sopar.

I el que també teníem decidit, era que avançàvem el retorn a casa. Sense bici, no valia la pena anar en bus a Fisterra (més de 50 euros), per tant, quan vam arribar a l'hotel després de sopar, ens vam posar a l'ordinador i vam organitzar la tornada per l'endemà. Primer, vam treure els bitllets de tren i tot seguit, vam anular els que teníem reservats. Això va suposar un cost, però ens hem estalviat molts diners tornant tres dies abans a casa.

l'endemà vam anar a A Corunya a agafar el tren que ens portaria a casa.

Ejem, Gerard, què dius del Camí del Nord? que? si, si, anem-hi!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

23-07-12, VIA DE LA PLATA-CAMÍ ST. JAUME, divuitena etapa

23 - Juliol - 2012

DIVUITENA ETAPA (cinquena d'aquest any)

PORTOMARIN - ARZÚA

Cada mati hem de fer el mateix ritual; vigilar be que no ens deixem res a l'habitació. Portem tants endolls, aparells, cables, etc, que es fa imprescindible fer una ullada general, aixecant llençols i mirant sota els llits, que no s'hagi caigut res que pugui estar a qualsevol recó.

Sortim aviat, sobre les 08,00 ja estem al carrer, i com es nota la proximitat de la nostra destinació!! El camí està ple de pelegrins, als quals hem d'anar esquivant contínuament i també saludant, clar, amb aquell crit imprescindible al Camí, el Bon camí!!

Només sortir de Portomarín, travessem un altre cop el Riu Miño, per una passarela molt estreta i comença una pujada que, en diferents intensitats, es va mantenint durant uns 15 quilòmetres. Això si, gaudim molt, perquè son camins molt bonics, envoltats per arbres i que li donen un aire misteriós i de ple bosc a la nostra ruta.

En un moment donat, ens aturem a deixar-li la clau de la bici a una família ciclista de Còrdova que han tingut un problema amb els encaixos de les botes del noi. Es tracta de la peça que s'agafa als pedals automàtics, que li han saltat els cargols i la reparació que han fet ha sigut treure'n un de l'altre bota, i funcionar amb un de sol en cada bota, en lloc de dos. Ens han explicat que quan arribin a Santiago "una empresa privada", donant-li així aquest aire de grandiositat i exclusivitat, s'encarrega de tornar-lis les bicis a Còrdova. S'han quedat de pasta de boniato, quan els he preguntat - indicat si es tracta de Mundicamino i quan m'han dit que si, ho han fet com estranyats, com decebuts de pensar que creien que havien descobert Amèrica. Nosaltres també tenim una oferta d'ells, però encara no hem decidit què farem.

A mig mati hem arribat a Palas do Rei, on ens hem aturat a menjar-nos un entrepà per esmorzar. Curiós que al primer bar que hem entrat, no tenien pa per dos entrepans, i si un cas, només podíen fer un entrepa de pernil.

Després hem continuat la nostra ruta, seguint sempre el camí original. Estem tant a la vora de la nostra destinació, que tota la ruta la fem per aquí, saludant i avançant a centenars de pelegrins. És curiós que per molts que avançis, sempre n'hi ha més davant.

A mig camí d'Arzúa, hem passat per Melide, poble famós perquè aquí hi ha Casa Ezequiel, famosa entre el mon del pelegrí per el seu pop a la gallega. La última vegada que vaig passar per aquí, com que m'hi vaig quedar a dormir, vaig anar-hi i em vaig menjar un bon plat de pop, regat amb una ampolla de ribeiro. En aquesta ocasió no ens hem quedat, perquè feia poc que havíem esmorzat, així que ens vam conformar amb una llauna d'acuarius, comprada a la benzinera del poble.

Mes endevant, hem passat per un cartell que indica la direcció al poble de Vilaxóan. Jo ja ho coneixia, però al Gerard li ha fet gràcia veure'l. No hem anat al poble, perquè ja estávem cansats i en aquests moments no regalem 1000 metres més de bici, ni bojos!!

L'arribada a Arzúa ha sigut durilla, perquè primer ve una forta i llarga pujada, i després un bon tros sense cap arbre, a ple sol, i això esgota molt.

Quan hem arribat a aquest poble, hem anat directament a l'hostal. Jo portava una estona pensant que podríem haver reservat a l'hotel Suiza, el qual ja coneixia, però val, hem reservat a un altre, doncs anem-hi. La sort ha estat un altre cop de la nostra part, perquè hem trucat dues vegades al timbre, i no ens han obert. Millor, perquè aquella pensió estava en un pis, i hagués sigut força penós haver de pujar escales amb les bicis. En qualsevol cas, tenia decidit que si es confirmaven aquestes sospites, no ens hi quedaríem i buscaríem un altre hostal. Però no ha calgut, perquè com que no han contestat, he trucat al Suiza i al dir-me que tenien lloc, he reservat, i cap allà que hem anat pitant.

Després, els mateixos rituals de sempre; descarregar els bultos de la bici, dutxar-nos, rentar la roba i dinar. Normalment sempre és el mateix ordre.

A la tarda, com que aquest hotel tenia ordinador, m'he baixat una estona, mentre el Gerard dormia, per escriure aquestes pàgines i anar avançant, ja que enguany no ens hem emportat l'ordinador.

 A més, aquest hotel està als afores del poble, aixì que a la tarda no hem tingut ganes d'anar a fer un tomb. 

Al vespre també hem sopat al mateix lloc.

22-07-12, VIA DE LA PLATA-CAMÍ ST JAUME, disetena etapa

22- Juliol - 2012

DISETENA ETAPA (quarta d'aquest any)

O CEBREIRO - PORTOMARIN

Com cada dia, l'hora d'aixecar-nos és a partir de les 07,00 h, i sobretot avui  per exemple, que en aquest hostal no es posen a l'atenció del públic fins les 08,00 h, i això ens impedeix matinar més, com segurament haguéssim fet en aquesta jornada, que és un dia de molts quilòmetres.

El dia s'aixeca clar i sense núvols, tot i que a la vall que tenim als nostres peus, s'exten una ampla capa de boira bastant gran. Ens temem que en la nostra baixada, des dels 1350 mts actuals, l'atravesserem, així que sortim amb els polars posats i els impermeables a la vista, per si tenim fred.

Dins del nostre equipatge, també portem dues ampolles d'aigua congelada, encara que aquest any aquest no ha sigut un fet habitual. Potser és perquè no estem passant massa calor i això provoca que ni ens recordem de demanar-la als hostals. Lògicament, ja no estem a Andalusia, ni Extremadura, amb aquelles calors extremes, a banda que sortint a les 08,00 h, tenim unes quantes hores per davant on el sol i la calor apreten, però no ofeguen.

Com que avui tenim una ruta de 65 qms, de moment decidim començar pedalant per la carretera, perquè l'arribada al Alto de St. Roque i al Alto do Poio, son emprenyadors, sobretot aquest últim, i fer-lo per el camí és més complicat. També, perquè fins a Triacastela, hi ha una baixada molt pronunciada, de fet passem dels 1350 als 660, i com segurament he dit abans, amb les alforges plenes no m'agrada afrontar massa desnivell, perquè en algun moment, el pes de l'equipatge mana sobre la nostre conducció.

Quan arribem dalt de l'Alto do Poio, observem a la nostre esquerra l'hostal on em vaig hospedar la primera vegada que vaig passar per aquí, en una jornada de molta pluja i de molt vent, tant, que el paraigües que portava es va trencar i vaig quedar ben xop. Recordo que vaig entrar pelat de fred, i que em vaig posar primer dins la banyera plena d'aigua calenta i després dins el llit, a agafar una mica de calor. Tambe que quan vaig vestir-me i baixar al bar, li vaig demanar el assecador del cabell a la mestressa. No obstant, era un bar vell i bastant brut, i aquestes coses passen factura; no tenien cap client segut a les taules de les terrasses, mentre que a l'altre banda de la carretera, les taules d'un altre bar estaven plenes de pelegrins.

Vam anar passant pobles, com Liñares o Hospital de la Condesa, pobles petits, dedicats només al sector ramader, amb les vaques circulant lliures per tot arreu. I com passa en les diferents terres per on anem passant, és curiós com les esglésies a cada espai o regió tenen una forma similar en tots els pobles. En aquesta banda de Galícia, son ermites petites i "xates" en la seva construcció, això si, amb una imatge robusta i forta, com la de les cases en general. Aquí, lògicament, passa fred tothom i les construccions, siguin cases o esglésies, es fan també sota aquest prisma.

Baixant per la carretera, abans d'arribar a Triacastela, ens vam posar els impermeables, perquè com pensàvem, la boira cada vegada era més tupida, i ens anava calant cada vegada més. També en aquest tros de la carretera, ens vam trobar amb una vaca al mig mateix, de manera que la vam haver d'esquivar amb molta calma. Son animals pacífics, però quan se't queden mirant d'aquella manera, amb els ulls fixes, millor passar aviat de llarg i fer la foto de lluny.

Sobre les 11,00 h vam arribar a Samos i vam decidir que aquell era un bon moment per esmorzar. Ens vam aturar al Bar España, a la mateixa carretera. Dabant nostre teníem l'espectacular Monestir de Samos, també alberg. Quan vam venir amb l'Elvira i el Gerard, vam entrar a visitar-lo, i és impressionant.

Amb la panxa plena i reforçada la energia, vam seguir en el nostre camí. A partir de Samos, encara segueix la baixada uns quants quilòmetres, passant per pobles molt petits, com Teiguin i Aian, fins que arribem a Sàrria, un poble molt més gran i que te un carrer principal llarguíssim, al final del qual es troba l'estació del tren. El camí surt justament del costat de l'estació i el nostre pla era agafar-lo, perquè li volia ensenyar al Gerard un castanyer impressionant que està al mig del camí, però ens vam complicar i no el vam trobar, així que sense pensar-nos-ho massa,  vam continuar per la carretera, camí de Portomarín.

Encara ens quedaven 35 qms i ja eren les 12,00 h del migdia.

La sortida de Sàrria és dura, amb una pujada bastant forta i quasi tot el trajecte així, el que ens obliga a anar descansant i bebent aigua. Ara ja la boira fa molta estona que ha marxat i començem a tenir calor, per lo que el descans es fa necessari.

És a partir d'un poble que es diu Rozas, quan agafem una bona baixada que ens permet descansar i avançar amb rapidesa, molt a la vora ja de Portomarin.

Uns quants quilòmetres abans d'arribar, truco a un hotel que em vaig hospedar, un antic parador, que normalment es car, però recordo que quan vaig venir, em van fer un preu tant econòmic que he volgut probar. I res, caríssim, així que mantenim el pla i anem al que teníem reservat, que és molt correcte i be de preu.

Quan arribem a Portomarin, el primer que fem és anar a l'hostal, a cumplir amb el nostre ritual; deixar les bicis ben guardades, rentar la roba i dutxar-nos. Al acabar, sobre les 14,30 h, vam anar a dinar al restaurant propietat del mateix hostal, encara que en un altre edifici, a la mateixa plaça del poble.

Portomarín és un poble "nou", ja que l'original va quedar submergit sota les aigües del Riu Miño, quan van fer l'embassament de Belesar, als peus mateix de l'actual poble. Abans, però, van desmuntar l'església, una mica rara, perquè te forma de castell, van numerar les pedres i la van tornar a edificar en el lloc actual, i és curiós com, encara, pots veure les numeracions de les pedres, que van fer servir per després tornar a muntar-la.

Després de dinar, també com cada dia, un parell d'hores de migdiada no ens les treu ningú.

Sobre les 20,00 h vam tornar a sortir, ja a sopar. Vam anar a un bar de la plaça, diferent al del migdia, perquè vam veure un cartell on oferien les gambes a l'allet a 4,50 euros, el que va posar el ulls com plats al Gerard. I allà, un altre cop, la coincidència, mentre sopàvem, va arribar una parella a buscar taula, i la noia mirava per l'entorn a veure si trobava alguna cadira. Nosaltres en teníem dues de vuides, així que els hi vam oferir i, sorpresa, era la mateixa dona de les olleres i dels guants a O Cebreiro. Quina casualitat, no? En aquesta ocasió ja vam parlar una mica, cada un des de la nostra taula, i ens van dir que venien de Jaén a fer el camí.

Curiós que amb tanta gent, finalment t'acabis trobant tres vegades (i no seria la última), amb les mateixes persones.

Després de sopar, un petit tomb per el poble i a dormir, que demà tenim un altre jornada ciclista.

21-07-12, VIA DE LA PLATA-CAMÍ DT. JAUME, setzena etapa

21- Juliol - 2012

SETZENA ETAPA (tercera d'aquest any)

CACABELOS - O CEBREIRO

Com sempre, amb una primera mandra a la que tohom te dret, vaig aixecant al Gerard poc a poc, amb música celestial, perquè vagi entrant de nou al mon dels humans disposats a sacrificar-se per pedalar al costat del seu pare, en lloc, com seria més normal, de quedar-se dormint un parell d'hores més.

Com cada dia, a primera hora fa fresca. Son les 08,00 quan ens posem davant de l'església del poble, a fer la nostra habitual connexió en directe per informar al personal del que tenim previst fer avui.

Es bo, perquè mentre nosaltres parlem davant la càmera, la gent que ens veu s'atura a mirar-nos, preguntant-se, imagino, qui coi deuen ser aquests que es fan entrevistes al mig de la plaça.

Doncs no es preocupi, senyor, que som un pare i el seu fill que portem a la vora de 1000 qms en bicicleta, des de Sevilla, per anar a Santiago, contentíssims de fer aquest viatge, a fer-li la corresponent visita al sant i de pas a menjar-nos, si podem, un bon peix frresquet, regat amb el millor vi de ribeiro (sense passar-nos, que som pelegrins).

Ja sortint del poble, una senyora d'edat avançada, ens saluda des de la seva finestra, i ens desitja "buen camino", frase que sentirem i pronunciarem, i cada vegada més, en el que ens queda de camí. A la senyora, com és lògic i segur que espera, li donem les gràcies i li diem que no es preocupi, que quan arribem a Santiago, pregarem per ella al Sant. 

Això d'anar desitjant bon camí, què curiós, no? vull dir que entre els centenars de persones que ens ho han dit, i a les que els hi hem dit, segur que hi més d'un fill de puta, vull dir que segurament ens ha desitjat bon camí un maltratador de dones, un maltractador de nens, algun especulador que s'ha fet ric gràcies als estalvis dels avis amb les preferents o un dels que en aquests dies, ha escrit als diaris enfotent-se'n dels incendis de Catalunya, doncs mira, per tots aquests, a banda de retirar-lis la meva salutació pelegrina, els dic que son uns autèntics fills de puta. Au!!

Per camins de terra, envoltats de vinyes, arribem a Villafranca del Bierzo, un poble que, no se quants anys fa, formava part  de Galícia, cosa que es nota amb l'accent de la gent, amb les cases.
Entrant a Villafranca, passem per el costat de l'església de Santiago, famosa perquè en un dels seus laterals està la porta del Perdó. El significat és el següent: si un pelegrí no pot continuar el seu viatge cap a Santiago per algún motiu de força major, com pot ser, per exemple una malaltia, un accident, etc, el sant el dispensa de continuar amb la penitència del pelegrinatge, si travessa aquesta porta.
El camí de Santiago està ple de legendes, contes, i històries, que van passant de generació en generació. Aquí, lo bonic és recordar-les i explicar-les, i lo de menys, la seva certesa.
Nosaltres, com sempre, bon humor i bona lletra, i de cop i volta, al mig d'una cruïlla, on ens posem per fer una foto d'una senyal del camí pintada al terra, una rotonda, com que veig que venen cotxes per la dreta i per l'esquerra, no se'm ocurreix altre cosa que fer de guàrdia urbà, i amb la ma dreta aturo el cotxe que baixa per la dreta, i amb l'esquerra li dono pas a la dona que ve per allà. Tots ens posem a riure, el cotxe de la dreta, el de l'esquerra, el Gerard i jo. I es que clar, per justificar la meva acció, a tots dos conductors els hi dic que de petit volia ser guàrdia urbà i que per fi se'm feia realitat el meu somni!!!

La segona del mateix moment, és quan a una senyora que feia poc un senyor la saludava amb un adios Conchi, jo li dic el mateix, adeu, Conxi,. i el Gerard es pixa de riure.

A partir de Villafranca, la cosa, en quant a paisatge es posa més lletja. La carretera s'ha menjat el camí i circulem per una estreta via, separada de la calçada per un petit mur, tot molt lleig, la veritat!!. També passem per sota de l'autopista, amb uns ponts immensos que trenquen absolutament el paisatge.
A la nostra esquerra baixa el riu Valcarce, bastant cabalós i pel que sembla, amb molta pesca, perquè està ple de cartells que avisen que en aquell lloc, la pesca és "sense mor".
Per aquest avorrit camí, passem per pobles sense pena ni glòria; Pereje, Trabadelo, etc. A La Portela, un altre poble, el camí ja es desvia cap a l'esquerra, fins a Ambasmestas, on definitivament pren el camí cap a O Cebreiro, mentre que per la dreta, aquesta carretera arriba a Pedrafita, a uns quatre qms del mític O Cebreiro. Podríem anar-hi passant per aquesta carretera, però no ho hem fet, perquè no ens hem volgut perdre les vistes extraordinàries de les que podem gaudir pujant per l'altre banda, la que és, per cert, la típica i la que tothom agafa per pujar.
A Ambasmestas ens aturem a esmorzar un bon entrepà de truita a la francesa, a un forn on ja m'havia aturat l'altre vegada, també a menjar-me un entrepà.. Només passar-hi a la vora, ja es sent un penetrant i agradable olor a pa recien fet, que et convida a entrar-hi i menjar alguna cosa. L'altre vegada també m'hi va portart aquest penetrant aroma. No se si realment surt dels pans que fan, o es que aquest forner te una pòcima secreta, que "hipnotitza" als pelegrins i ens dirigeix cap allà, d'una manera autòmata..
Es curiós com a mida que fem quilòmetres, recordo més llocs i més coses de les dues vegades que he passat per aquí, les dues caminant. Es un fet del que en parla molta gent, com el "camí" t'enganxa i et fa repetir una i altre vegada. Per exemple, quan estic escrivint aquestes ratlles, ja des de casa, recien arribat de Santiago, i en canvi ja tinc ganes de tornar-hi. I penso que el que passa és el següent; quan arribes per primera vegada a Santiago, la emoció et desborda per tot arreu. Recordo que la primera vegada se'm van escapar unes llàgrimes, de la emoció que vaig sentir caminant per la ciutat de Santiago, i entrant a la plaça de l'Obradoiro, i potser els que repetim, ho fem perquè ens agradaria molt tornar a sentir aquella emoció, la qual, i passa a tothom, ja no es sent més. Tots els camins son diferents, les emocions, les anècdotes, les dificultats i també els sentiments, ja no tornes a sentir aquella alegria desbordant de la primera vegada. En canvi, com dic, tots volem repetir només de tornar a casa. Perquè serà?
Ja amb l'estomac ple i amb aigua fresca nova, ens disposem, ara si, a afrontar la pujada a O Cebreiro. Ara les bromes les deixem de banda, encara que no del tot, certament, perquè ens ho passem tant be que es nota amb nosaltres mateixos i amb la nostra activitat que sempre estem de bon humor. La pujada comença després de deixar enrere Las Herrerias, després d'un revol a l'esquerra. Ara si, cada vegada anem sentint més lluny el murmuri del riu Valcarce, cada cop més abaix. El plat, el més petit, i el pinyó el més gran, per anar tirant, poc a poc. Ara descansem, ara caminem, i així anem pujant cap a O Cebreiro.
Primer passem de llarg la desviació que ens portaria a La Faba. Nosaltres pugem per el camí asfaltat, més indicat per pujar-hi en bicicleta, quasi paral·lel a la sendera que agafen els que pugen caminant, però més preparat per pujar en bicis. Tot i aixó, per la sendera algun ciclista ha pujat, lògicament arrossegant la bici, uns segurament perquè no savien que el camí asfaltat arriba al mateix lloc, i els altres, simplement per el fet de pujar per aquí.
Lo important és anar seguint amunt. Quan arribem a Laguna de Castilla, l'últim poble de León, ja estem molt a la vora. Ens aturem a descansar a la ombre d'uns arbres que protegeigen amb la seva ombra una màquina expenedora de begudes. També hi ha bar, una mica més enllà, però ens decidim per la màquina, sobretot perquè el preu de la llauna, un euro, és més económic que el bar.
Alla, amb nosaltres, seu una parella de iaios, que ens saluden, i ens expliquen algunes històries, com per exemple, que ells son els propietaris dels terrenys on està situada la màquina de begudes, o sigui, d'allà mateix on estem asseguts descansant. Ens expliquen que això de la màquina, que fa molts anys que la tenen (ho corraboro, perquè n'he sigut client les dues vegades que he passat per aquí), i  que te les seves inspeccions, eh!, que de vegades arriben alguns inspectors a comprovar que les begudes no estan caducades, i tot això.
També ens expliquen que l'alberg és nou, que eren les antigues escoles, on havien anat ells de petits, i que un noi del poble, que havia fet diners fent de camioner, va comprar l'edifici, el va reparar i va muntar el bar i l'alberg.
Finalment, la senyora li va recordar al Gerard la molta sort que tenia de poder fer aquest camí en la companyia del seu pare, i jo li vaig dir que si, efectivament, però que jo, el pare, també tenia una gran sort de poder fer-lo amb el meu fill.
Després, els avis van marxar, agafats de la ma, cap a casa seva. Quan veig els avis, de 80 anys, i més,  caminant per el carrer agafats de la ma, m'emociona, m'agrada veure'ls.
Ara ja ens quedava molt poc. Una petita empenta més i de seguida vam arribar a O Cebreiro, contents, com si haguéssim conquerit l'Aneto. Com sempre, i més avui que és dissabte i fa bon temps, aquesta petita població està molt plena de visitants. De visitants "domingueros" i de pelegrins, uns, que arribem aquí des de diversos orígens, els altres, sobretot els gallecs, que començen aquí el seu pelegrinatge. Ja em va passar l'altre vegada, que quan veig aquestes senyores vestides de vint-i-un botó, amb les seves sabates de tacó altíssim intentant mantenir l'equilibri sobre aquelles pedres i no caure, amb aquells vestits quasi de luxe, que m'agafen ganes de cridar-les i dir-lis... senyora, senyora, miri'm, miri'm, soc un pelegrí de veritat, facim una foto i ensènyi-la a les seves amigues", qual trofeu conquerit al mig de la selva.
En fi. Per els pelegrins que començen aquí, els queden uns 150 qms i son prou perquè a l'arribada a Santiago, et donin la compostel·la.
Nosaltres el primer que fem és anar a la petita ermita de Sta. Maria, a que ens posin el corresponent segell a les credencials. Son les 13,30 h. Després de sellar, entrem a fer-li una visita, i en aquell moment se'm cauen les olleres de sol al terra, sense que m'hagi donat ni compte. Suposo que la emoció d'estar allà en aquell moment, era més forta que reconèixer el soroll que poden fer les olleres al impactar contra aquell terra. Potser son els poders ocults d'aquelles pedres milenàries, amb poders especials, que fan que ni es trenquin en mil trossos, ni tant sols noti l'impacte. Sort d'una noia que es va adonar, que molt amablement les va recollir del terra i me les va donar. Altres coincidències vindrien després amb ella.
El Gerard i jo vam estar dubtant, ens quedem tal com tenim previst, o seguim?  A mi em feia molta il·lusió quedar-me a dormir a O Cebreiro. Les altres dues ocasions que vaig arribar-hi, no vaig trobar lloc i avui teníem llit. El tema era que la ruta de l'endemà era molt llarga i aquest era el nostre dubte, però també comptava que el sol després de les 14,00 és matador, així que després de pensar-ho molt, vam decidir quedar-nos i així experimentar una nit en aquest lloc màgic.
De seguida vam buscar un lloc per dinar, sempre mantenint les bicis a la vista. Van menjar ous ferrats amb bacó, lacón i una amanida, ràpid, perquè estàvem a ple sol.
Després, ens anem cap a Casa Carolo, on teníem reservada habitació. Em vaig enfadar una mica, perquè quan vam arribar els vaig demanar una ampolla d'aigua freda, de litre i mig, i no en tenien. Dic home, estem a ple estiu i no teniu aigua freda per els clients? en fi. Clar, treuen més profit a base d'ampolles petites, perquè dues ja valen més que una de gran, i en aquests temps d'estiu i després de l'esforç d'arribar fins aquí, quasi tothom amb una sola ampolla petita no en te prou.
Després de la corresponent bugada, dutxa i descans, vam anar a donar una volta per aquell encantador llogaret, amb les cases de pedra, cases fortes, ja es veuen, ben preparades per fer front als hiverns rigurosos, amb nevades importants. Vam veure una fotografia, de l'Abril 2011, on es mostrava una nevada de més d'un metre d'alçada.
I fou en aquesta passejada on vam coincidir un altre cop amb la parella de les olleres. Anem caminant i quan aquesta parella passa per el nostre costat, a la noia se li cauen els guants, sense que se'n doni compte cap dels dos. Jo, que ho veig, m'ajupo al terra per recollir-los i és aleshores quan veiem que es tracta de la mateixa noia que m'ha trobat les olleres. Mira, favor per favor. Però ei!, que encara no serà la darrera coincidència amb ells.
Ens vam estar una estona seguts a un d'aquells bancs de pedra, escoltant un grup de músics que tocaven música gallega. Tot un luxe estar allà en aquell moment!!.
Vam sopar al mateix hostal i de seguida ens vam pujar a dormir. Teníem tele, però la veritat és que aquests dies no tenim ni ganes de veure-la. Abans de posar-nos a dormir, ho recollim tot per tenir-ho més o menys preparat per l'endemà. Per dormir, cobrellit i un parell de mantes.
fins demà...

20-07-12 VIA DE LA PLATA-CAMÍ ST, JAUME, quinzena etapa

20-Juliol-2012

QUINZENA ETAPA (segona d'aquest tercer any)

CASTRILLO DE LOS POLVAZARES - CACABELOS

Com deia ahir, aquest poble de Castrillo m'agrada molt. Totes les cases son de pedra, quasi de color vermell, fortes, es veuen que estan preparades per soportar altíssimes temperatures als estius, i baixíssimes a l'hivern. En Miguel, l'amo de la Hospederia D. Alvaro, on ens hospedem, ens diu que aquí a l'hivern fa fred, si, però no tant com pensa la gent. Diu, tranquil·lament, com aquell que res, que durant trenta dies sí que estem sota zero, però val, menys 4, menys 10, potser també pics de menys 15 i menys 18.

Res, que va!! a mi em posen a 4 o 5 graus positius i ja m'estic congelant!.

Esmorzem be, unes torrades amb manteca i melmelades, un cafè amb llet i una llet amb cola cao i un  suc de taronja, per entonar-nos. Per el Gerard, la torrada la fan amb all i oli d'oliva, tot un sibarita, el tio.!! Estem esmorzant a les 07,15 del mati, o sigui que ven aviat.

Avans de marxar, en Miquel ens explica que el seu gos s'ha escapat, segurament amb algun pelegrí al que ha seguit. Ja ho ha fet un altre vegada. Es veu que és un rodamon, aquest gos. Ens diu que si per casualitat el trobem, que l'avisem, perquè si es perdés, la seva filla tindria un gran disgust.

Com és habitual en aquest camí, sortim tant aviat que ens agafa una mica de fred. Ja hem après d'altres anys i en aquesta ocasió ens hem endut uns polars. De seguida sortim del poble carrer Major avall, fins a trobar el camí asfaltat, que no carretera, on girem a la dreta, i ja anem pedalant amunt, en direcció a aquelles muntanyes que es veuen allà al fons. Son les Muntanyes de Lleó, impressionants i això que encara estem força lluny.

Aviat travessem Sta. Catalina de Somoza, on ja em vaig hospedar la primera vegada que vaig passar per aquí, ja fa uns quants anys. Aquests pobles que anem passant, tots estan volcats als pelegrins, no per fer-nos cap favor, sinó per treure'n bon profit. Albergs, bars, botigues de queviures, forns, botigues de records, tot al nostre abast. Pagant, clar, pagant.

Seguidament i en una pujada constant però encara molt fàcil, arribem a El Ganso, un altre poble d'un sol carrer, com Sta. Catalina. Aquí el Gerard i jo ens molestem amb un bar, de nom CAW BOY, on per cert, em vaig menjar un entrepà en el meu primer camí, perquè tenen al vent una bandera española de la època franquista. En fi, delinqüents n'hi ha a tot arrèu.

El pròxim poble es diu Rabanal del Camino, on trobem un altre negoci que no havia vist mai; en una taula molt ben muntada, hi ha tot de pedres, d'aquestes pedres blanques de riu, molt netes i pintades, en diferents colors, noms de persones, d'homes i dones, amb un cartell que diu que pots agafar "la teva", i deixar la voluntat. En un primer moment em va soptar, però de seguida vaig recordar que més amunt, a la Creu de Ferro, és costum deixar una pedra (normalment la portes de casa), i clar, aleshores he caigut; això és per si algú no s'ha recordat de portar-la, doncs mira, li solucionen la papereta. No serà català l'individu en qüestió?.

A partir de Rabanal la cosa cambia. Sabem que la propera destinació és Foncebadón, als peus pràcticament de la creu,  i aquí els desnivells s'incrementen i els perfils del gps començen a enfilar-se. Això ens obliga a dosificar l'esforç i a pujar més lentament. 

A Foncebadon donem amb un alberg hyppi, o com es digui. El porten unes noies estrangeres i el seu pare, i aquí vam quedar-nos a esmorzar. Vam demanar un entrepà de truita a la francesa per cada un de nosaltres i uns refrescs. Quan estàvem fora, menjant-nos els entrepans, es va seure al nostre costat un noi, també amb una bona pinta de hippi, molt moreno i amb un turbant, que a més era català, que al veure'm em va demanar si tindria una cigarreta. Li vaig negar molt gentilment i es va quedar allà, xerrant amb nosaltres. De seguida vaig entendre que aquell noi, Antoni de nom, passava més gana que els gossos que volten per aquell lloc, i li vaig oferir un tros del meu entrepà. D'entrada em va dir que no, perquè, va dir, feia poc que havia esmorzat, però que potser per el dinar.... Ens va dir l'Antoni que estava fent el camí de tornada i que ja en portava no se quants, però molts.

Li vam parlar del David, el català que està amb el seu refugi al costat d'Astorga, i aquest, l'Antoni, ens va dir que el coneix, que ell mateix li va buscar aquell lloc. També ens va dir, parlant de'n Tomàs, que visitarem a Manjarin, que és tot un personatge, i que als hiverns se'n va al Brasil, amb una brasilera....

Ens van explicar que abans, quan Foncebadon era un poble pràcticament deshabitat, on només hi vivia una parella d'avis, una vegada el bisbe del lloc volia retirar la campana del poble, justament per això, perquè ja no quedaven habitants. Però aquesta senyora, que tindria el seu caràcter, es va negar rotundament i fins i tot a cops de bastor i paraigües va fer marxar als operaris encarregats de retirar-la. El motiu de la seva negativa era que aquella campana era l'únic sistema de comunicació per les cases dels voltants.

Un cop refets de la gana i amb l'estómac satisfet, vam reiniciar la marxa. Ja directament cap a La Creu de Ferro. Es troba a un parell de quilòmetres de Foncebadon, i a 1508 metres d'alçada. És un dels llocs més carismàtics del camí. Aquest és un monument que ve des de l'època dels romans i diu la tradició que qui passa per el seu costat i deixa un record, (la famosa pedra en aquests temps moderns), tindrà sort a la vida. La realitat és que la pila de pedres és bestial i de fet, per arribar a tocar el màstil que aguanta la creu, que de fet, és molt petita, sobretot en comparació amb el pal que l'aguanta, s'ha de pujar una bona pila de pedres de diferent mida.

Seguidament, arribem a un altre poble semi abandonat, de nom Manjarin. Aquí destaca l'alberg-refugi de'n Tomàs, un home molt carismàtic, que sempre va vestit de templer. De fet, es fa dir l'últim templer. Aquest és un altre negoci, ja que venen tota mena de records del camí i tot el que puguis imaginar sobre aquest tema. El Gerard s'ha comprat una polsereta i jo una creu i un imà per l'Elvira.

A partir d'aquí enfilem una boníssima baixada, boníssima, però molt perillosa, perquè el desnivell és molt fort, de manera que decidim fer-la per la carretera, que com dic, de lo estreta i trencada que està és més aviat un camí asfaltat. Al portar les bicis tant carregades, és millor no probar sort i prendre totes les precaucions. No podem enfrontar-nos a unes baixades tant acusades, amb les alforges i motxilles plenes.

Després d'uns quants quilòmetres, arribem a un poble que es diu El Acebo, on també he dormit en anteriors camins. Aquest és un poble també molt bonic, muntat, com els altres, a l'atenció als pelegrins, ple de bars i botigues diverses.

I l'ensurt del dia, estem baixant per la carretera, no a tota pastilla, pero si ràpid, quan, de cop i volta, em surten per la meva dreta un parell de cèrvols, que baixen de la muntanya i travessen la carretera per l'altre banda. L'ensurt que em vaig endur va ser èpic, sobretot pensant que si en lloc de dos haguéssin sigut un remat de 8-9, segur que amb algun d'ells m'hagués ensopegat, amb unes conseqüències que m'estimo més no pensar. El segons dels cervols, es va espantar tant, que va fer una bona derrapada.

Després vam travassar Molinaseca, un altre poble molt bonic i ja es va acabar la baixada. A partir d'aquell moment, la pedalada era plana i tranquil·la. Aviat vam arribar a Ponferrada, un poble ja molt més gran, on destaca, sobretot, el seu Castell dedicat als templaris.

Sense dedicar-li massa temps, potser perquè la gana i la calor ja apretaven, vam continuar el nostre camí, fins arribar a Cacabelos, el nostre destí d'avui.

Aquí, abans d'anar a l'hotel, ens hem aturat a dinar en un petit bar, sempre buscant llocs on les bicis les tinguem a la vora i a la vista. 

Després ja, ara si, ens hem anat cap a l'hotel Sta. Maria, on hem fet el ritual de sempre, bugada, dutxa i descans, que ven merescut el teníem.

Per sopar hem anat a un bar del poble, a menjar una amanida, una pizza i una paella i després ja, sense més coses, ens hem anat a dormir, que demà hem de tornar a matinar.

Avui hem fet 64,00 qms

19-07-12, VIA DE LA PLATA-CAMÍ ST. JAUME, catorzena etapa

19-Juliol-2012

PRIMER DIA DE RUTA, DE LA NOSTRA DARRERA ETAPA DE LA VIA DE LA PLATA

Ahir tres trens, avui, un altre; després d'esmorzar un desdejuni petit que ens van preparar a l'hotel Monclus de manera especial, perquè la cuina s'obre a les 08,00 i nosaltres esmorzàvem a les 07,15, vam tornar cap a l'estació, a treure el següent trajecte, Palència - Lleó. En aquest cas, no tenia cap permís de València, així que anàvem una mica a veure què passava. Si tot anava be, el tren l'agafàvem a les 08,08, però teníem un pla B, que era esperar-nos fins les 13,15 i agafar un regional. Sort vam tenir de poder-lo agafar, perquè ens va permetre arribar a Lleó a les 09,23, una hora boníssima per començar, de fet la nostra:

CATORZENA ETAPA (primera d'aquest tercer any)

LLEÓ - CASTRILLO DE LOS POLVAZARES

En aquest cas, lo de la via de la plata quedava en segon terme, perquè a Lleó no hi arriba; serà a partir d'Astorga que tornarem a ficar-nos dins de la Via de la Plata - Camí Francès, ja que aquí, a Astorga, conflueixen els dos camins.

També de manera puntual, el tren arriba a la seva destinació. Ara ja hem après a muntar les bicis als llocs habilitats dels trens (i sense fer-nos mal). Després de donar algunes voltes per Lleó, primer per buscar una ampolla d'aigua de 1,5 l., cosa molt difícil. i de fer turisme per la plaça de Sant Marcos, començem a pedalar, en direcció a Astorga, allà on ho vam deixar l'any passat.

La sortida de Lleó, com sempre, malament, lletja-lletja. S'ajunta que passem per polígons industrials i que alguns pobles estan tant a la vora de la ciutat, que durant molts quilòmetres no veus camins de terra per en lloc. Passem pobles lletjos, com Trobajos del Camino, Virgen del Camino o Villandangos del Páramo, que només son carrers plens de cotxes, sense carril per bicicletes, per lo que hem de compartir l'acera amb els pelegrins i veïns que van caminant. Ja dic, un desastre.

A més, tant el Gerard com jo, notem problemes tècnics a les bicis, cosa que em molesta, perquè ens hem pres la molèstia de fer-lis un bon (i car) repàs.

Passat Villandangos, ens trobem amb la paradeta d'un tal Agapito, ja fa molts anys, perquè el vaig veure la primera vegada que vaig passar per aquí, deixa davant de casa seva una taula, amb algunes petites viandes per els pelegrins (galetes, caramels), perquè agafis el que vulguis i li deixis la voluntat. Nosaltres vam fer dues coses, segellar la nostre credencial, i escriure al llibre dels pelegrins. I com no podia ser d'un altre manera, la nostra vena nacionalista va treure el cap. El Gerard va fer un petit escrit sobre el "país petit", de'n Lluis Llach, i jo, del mateix autor, una referència al" bon viatge als guerrers, que al seu poble son fidels". O sigui que, segon dia, i segona exposició nacionalista- independentista.

A primera hora notem certa fresca, tot i que sortim quasi ales 10,00 i el sol es va imposant. Més tard passem per Hospital - Puente de Òrbigo, una població on el seu principal monument és un llarg pont de pedra, motiu, fa segles, de baralles d'amors entre els senyors del moment. Aquí, en un petit colmado, ens comprem queviures, sobretot aigua, per anar continuant.

Quan ens faltaven uns 7 qms per Astorga, abans d'arribar a la Creu de Toribio, ens vam trovar amb un personatge molt peculiar. És un noi català, es diu David Vidal i te muntat una mena d'alberg - refugi - aixopluc, al servei dels pelegrins. Te una taula plena d'envasos de diferents sucs, fa menjar, et saluda molt efusivament i et tracta amb molt de caliu. Diu que fa tres anys que s'hi va instal·lar. Te un bloc i està muntant una fundació. Això ja m'intriga més, no se, no se.. Ens hi vam estar una estona xerrant. Com diu el Gerard, és tot un hippi.

Passada la creu, vam agafar una boníssima baixada i de seguida ens vam plantar a Astorga, després de passar l'escalextrix que supera les vies del tren. Si fer-lo caminant és emprenyador, imagina't en bicicleta!!.

Vam entrar a Astorga per la part antiga, passant per davant de l'hotel La Peseta i en un moment ens vam plantar a la plaça, on de seguida vam buscar un restaurant per dinar.

Vam demanar gambes a l'allet, canelons, espaguetti i calamars a la romana, tot molt bo.

Abans de iniciar la marxa, el Gerard va tenir un altre problema amb la bici, ja que un dels cables surt del seu lloc. Sort vam tenir d'un home que allà mateix mirava les nostres dificultats tècniques fins que, en un moment, es va prestar a donar-nos un cop de ma, i en un moment, ho va arreglar.

Abans de marxar, vaig entrar a l'ajuntament, a que ens sellessin les credencials.

Quan ens vam posar en marxa, en direcció a Castrillo de los Polvazales, queia un sol de justícia. Només van ser 6 quilòmetres, però durs de veritat, sota aquell sol que semblava foc.

A Castrillo ens vam allotjar a una casa rural, molt be. El poble és una passada de bonic, totes les pareds de pedra, el mateix que el terra, amb aquelles pedres rodones, certament emprenyadores en temps de pluja.

Després de dutxar-nos, fer la bugada i descansar una mica, vam anar a donar una volta pel poble, una volta ràpida, perquè el poble és molt petit.

Per sopar, que ho vam fer al mateix hostal rutal, hospederia com li diuen aquí, vam menjar una bona amanida, uns espàrrecs i un bon bistec, tot per compartir.

Després, el Gerard i jo ens vam estar una llarga estona seguts a les cadires de la terrassa, gaudint del cel estrellat, com poques vegades podem veure des de casa,jo diria que mai,  i petant la xerrada.

18-Juliol-2012 TERCERA FASE.

SEGUIM LA NOSTRA VIA DE LA PLATA EN BICICLETA

Com en anys anteriors, la nostra ruta comença a les portes de casa.

L'únic que m'emprenya de començar avui, és la coincidència de la data, el 18 de Juliol, efemèride triste per el que va representar 76 anys enrere. Però val, avui és un dia de molta felicitat, així que no l'embrotem.

A més, quan arribem a Madrid, li farem un petit homenatge al nostre president Lluis Companys, assessinat per les forces franquistes per ser un gran defensor de Catalunya i la seva independència.

El Gerard i jo preparem les nostres alforges, les nostres bicicletes, li donem un petó a la mama, sempre amb nosaltres, gaudint quan nosaltres gaudim, i ens posem en marxa. Marxem en les nostres bicis cap a l'estació de Viladecans, a agafar a les 07,36, el rodalies que ens portarà a l'estació de França, gran temple, per mi, de les comunicacions ferroviàries, grans records de quan era petit i marxava de campaments amb els minyons escoltes de Gràcia.

Mentre esperàvem el tren, pensava, si fos ric, però ric de debò, muntaria una empresa ferroviària i organitzaria la ruta Barcelona-Moscú-Pekin, una mena de transiberià, a la catalana.

Però deixem de somiar.

Abans d'agafar el segon tren de dia, cafè amb llet per mi i cacaolat per el Gerard.

A les 08,47 surt de manera puntual el nostre tren, un regional que en 08,00 hores i 50 minuts, ens portarà a Madrid.

Anem amb el regional perquè és la única manera de poder viatjar amb les bicis, sense desmuntar-les. Em vaig comprar unes bosses de transport, per portar-les desmuntades, com volen a renfe. Jo se desmuntar la roda del darrera i potser també els pedals, però m'aterra no saber muntar-les a Astorga, com estava previst que fariem, així que quasi a última hora, vaig anul·lar el tren nocturn (cotxe llit), que és la única manera de portar les bicis en viatjes llargs, i vaig comprar aquest del regional. El temps de viatge fins a Madrid, si fa no fa, és el mateix que fins Astorga.

En el viatge, ens posem dins el vagó de les bicis, i al nostre costat seuen un parell de gitanets, molt joves, encara que molt "guarnits", amb el seu pentinat de punxa, etc, i em crida l'atenció un comentari que un li fa a l'altre, quan passen per Bellvitje i li recorda que "allà és on porten els cotxes robats". De seguida em canvio la cartera de butxaca.

A mig camí, quan passem per el costat d'un poble que es diu Paracuellos, no del Jarama, passem per el costat d'un incendi, molt petit en aquell moment, però d'unes flames espatarrants. Potser 15 minuts més tard i el tren no passa d'allà.

Al mateix temps, se'n estava organitzant un de gros al nostre Empurdà, que acabaria sent assessí per unes quantes persones.

A les 17,38 en punt arribem a Madrid, amb una puntualitat britànica, tant que quan sortim i em trobo al revisor, el felicito per la puntualitat. Un tren regional que triga quasi 9 hores en fer el seu trajecte i arriba en punt, ni un minut més ni un minut menys.

A Madrid fa molta calor. L'Elvira ja ens havia avisat que la temperatura era de 38 graus. No obstant, com que tenim quasi tres hores, anem a fer un ritual que el Gerard (i jo mateix), teníem moltes ganes de fer, i que per això ens vam endur l'estelada; Anem al estadi del RM, i allà, al mig del carrer, ell es posa la samarreta del FCB i fem unes quantes fotos. Per acabar, treiem l'estelada de les motxilles i ens fem una foto cada un de nosaltres, allà, davant del camp del més enemic de tots. I una cosa, una furgoneta de la policia a 50 metres!!.

Un cop feta la gesta catalanista, tornem cap a l'estació de Chamartin, on després de voltar una mica, ens disposem a sopar. Ens instal·lem en una taula d'una hamburgueseria, i ens mengem un parell de menus dels que quedem farts del tot. És la primera vegada que veig que el Gerard no s'acaba una hamburguesa.

A les 20,30 surt el nostre tercer tren del dia; un MD, que fa el trajecte Madrid-Palència, tren bastant ràpid que també permet el transport de bicicletes sense desmuntar. Per aquest trajecte, vaig demanar una autorització a la Isabel Martin, de València, la que també em va autoritzar el transport de bicis quan l'any passat, per setmana santa, vam anar a fer la Via Verde de los OJOS NEGROS.

Això si, al instal·lar la bici al seu lloc, el manillar es va girar de cop, fent-me una senyora ferida al dit pulgar de la ma esquerra. En un primer moment em va fer molt de mal i em va sortir sang. Sort que dins l'equipatge portem una petita farmaciola, amb betadine i tirites suficients com per fer una cura ràpida.

Aquest tren te tots els números perquè formi part de les retallades que està portant a terme el govern, perquè anàvem molt vuits. Ha de tenir un dèficit bestial.

Sobre les 23,45 arribem a Palència. Sort que el Gerard s'orienta de conya amb el seu mòbil, perquè de seguida es va posar davant i vam arribar a l'hotel en un moment.

Aquest és l'hotel Monclús, i em sembla que quan era venedor de Casacuberta, vaig anar-hi algun cop.

Ràpidament, pugem a la nostre habitació i ens posem a dormir. En total han sigut 14 hores llargues de tren.