20-07-12 VIA DE LA PLATA-CAMÍ ST, JAUME, quinzena etapa

20-Juliol-2012

QUINZENA ETAPA (segona d'aquest tercer any)

CASTRILLO DE LOS POLVAZARES - CACABELOS

Com deia ahir, aquest poble de Castrillo m'agrada molt. Totes les cases son de pedra, quasi de color vermell, fortes, es veuen que estan preparades per soportar altíssimes temperatures als estius, i baixíssimes a l'hivern. En Miguel, l'amo de la Hospederia D. Alvaro, on ens hospedem, ens diu que aquí a l'hivern fa fred, si, però no tant com pensa la gent. Diu, tranquil·lament, com aquell que res, que durant trenta dies sí que estem sota zero, però val, menys 4, menys 10, potser també pics de menys 15 i menys 18.

Res, que va!! a mi em posen a 4 o 5 graus positius i ja m'estic congelant!.

Esmorzem be, unes torrades amb manteca i melmelades, un cafè amb llet i una llet amb cola cao i un  suc de taronja, per entonar-nos. Per el Gerard, la torrada la fan amb all i oli d'oliva, tot un sibarita, el tio.!! Estem esmorzant a les 07,15 del mati, o sigui que ven aviat.

Avans de marxar, en Miquel ens explica que el seu gos s'ha escapat, segurament amb algun pelegrí al que ha seguit. Ja ho ha fet un altre vegada. Es veu que és un rodamon, aquest gos. Ens diu que si per casualitat el trobem, que l'avisem, perquè si es perdés, la seva filla tindria un gran disgust.

Com és habitual en aquest camí, sortim tant aviat que ens agafa una mica de fred. Ja hem après d'altres anys i en aquesta ocasió ens hem endut uns polars. De seguida sortim del poble carrer Major avall, fins a trobar el camí asfaltat, que no carretera, on girem a la dreta, i ja anem pedalant amunt, en direcció a aquelles muntanyes que es veuen allà al fons. Son les Muntanyes de Lleó, impressionants i això que encara estem força lluny.

Aviat travessem Sta. Catalina de Somoza, on ja em vaig hospedar la primera vegada que vaig passar per aquí, ja fa uns quants anys. Aquests pobles que anem passant, tots estan volcats als pelegrins, no per fer-nos cap favor, sinó per treure'n bon profit. Albergs, bars, botigues de queviures, forns, botigues de records, tot al nostre abast. Pagant, clar, pagant.

Seguidament i en una pujada constant però encara molt fàcil, arribem a El Ganso, un altre poble d'un sol carrer, com Sta. Catalina. Aquí el Gerard i jo ens molestem amb un bar, de nom CAW BOY, on per cert, em vaig menjar un entrepà en el meu primer camí, perquè tenen al vent una bandera española de la època franquista. En fi, delinqüents n'hi ha a tot arrèu.

El pròxim poble es diu Rabanal del Camino, on trobem un altre negoci que no havia vist mai; en una taula molt ben muntada, hi ha tot de pedres, d'aquestes pedres blanques de riu, molt netes i pintades, en diferents colors, noms de persones, d'homes i dones, amb un cartell que diu que pots agafar "la teva", i deixar la voluntat. En un primer moment em va soptar, però de seguida vaig recordar que més amunt, a la Creu de Ferro, és costum deixar una pedra (normalment la portes de casa), i clar, aleshores he caigut; això és per si algú no s'ha recordat de portar-la, doncs mira, li solucionen la papereta. No serà català l'individu en qüestió?.

A partir de Rabanal la cosa cambia. Sabem que la propera destinació és Foncebadón, als peus pràcticament de la creu,  i aquí els desnivells s'incrementen i els perfils del gps començen a enfilar-se. Això ens obliga a dosificar l'esforç i a pujar més lentament. 

A Foncebadon donem amb un alberg hyppi, o com es digui. El porten unes noies estrangeres i el seu pare, i aquí vam quedar-nos a esmorzar. Vam demanar un entrepà de truita a la francesa per cada un de nosaltres i uns refrescs. Quan estàvem fora, menjant-nos els entrepans, es va seure al nostre costat un noi, també amb una bona pinta de hippi, molt moreno i amb un turbant, que a més era català, que al veure'm em va demanar si tindria una cigarreta. Li vaig negar molt gentilment i es va quedar allà, xerrant amb nosaltres. De seguida vaig entendre que aquell noi, Antoni de nom, passava més gana que els gossos que volten per aquell lloc, i li vaig oferir un tros del meu entrepà. D'entrada em va dir que no, perquè, va dir, feia poc que havia esmorzat, però que potser per el dinar.... Ens va dir l'Antoni que estava fent el camí de tornada i que ja en portava no se quants, però molts.

Li vam parlar del David, el català que està amb el seu refugi al costat d'Astorga, i aquest, l'Antoni, ens va dir que el coneix, que ell mateix li va buscar aquell lloc. També ens va dir, parlant de'n Tomàs, que visitarem a Manjarin, que és tot un personatge, i que als hiverns se'n va al Brasil, amb una brasilera....

Ens van explicar que abans, quan Foncebadon era un poble pràcticament deshabitat, on només hi vivia una parella d'avis, una vegada el bisbe del lloc volia retirar la campana del poble, justament per això, perquè ja no quedaven habitants. Però aquesta senyora, que tindria el seu caràcter, es va negar rotundament i fins i tot a cops de bastor i paraigües va fer marxar als operaris encarregats de retirar-la. El motiu de la seva negativa era que aquella campana era l'únic sistema de comunicació per les cases dels voltants.

Un cop refets de la gana i amb l'estómac satisfet, vam reiniciar la marxa. Ja directament cap a La Creu de Ferro. Es troba a un parell de quilòmetres de Foncebadon, i a 1508 metres d'alçada. És un dels llocs més carismàtics del camí. Aquest és un monument que ve des de l'època dels romans i diu la tradició que qui passa per el seu costat i deixa un record, (la famosa pedra en aquests temps moderns), tindrà sort a la vida. La realitat és que la pila de pedres és bestial i de fet, per arribar a tocar el màstil que aguanta la creu, que de fet, és molt petita, sobretot en comparació amb el pal que l'aguanta, s'ha de pujar una bona pila de pedres de diferent mida.

Seguidament, arribem a un altre poble semi abandonat, de nom Manjarin. Aquí destaca l'alberg-refugi de'n Tomàs, un home molt carismàtic, que sempre va vestit de templer. De fet, es fa dir l'últim templer. Aquest és un altre negoci, ja que venen tota mena de records del camí i tot el que puguis imaginar sobre aquest tema. El Gerard s'ha comprat una polsereta i jo una creu i un imà per l'Elvira.

A partir d'aquí enfilem una boníssima baixada, boníssima, però molt perillosa, perquè el desnivell és molt fort, de manera que decidim fer-la per la carretera, que com dic, de lo estreta i trencada que està és més aviat un camí asfaltat. Al portar les bicis tant carregades, és millor no probar sort i prendre totes les precaucions. No podem enfrontar-nos a unes baixades tant acusades, amb les alforges i motxilles plenes.

Després d'uns quants quilòmetres, arribem a un poble que es diu El Acebo, on també he dormit en anteriors camins. Aquest és un poble també molt bonic, muntat, com els altres, a l'atenció als pelegrins, ple de bars i botigues diverses.

I l'ensurt del dia, estem baixant per la carretera, no a tota pastilla, pero si ràpid, quan, de cop i volta, em surten per la meva dreta un parell de cèrvols, que baixen de la muntanya i travessen la carretera per l'altre banda. L'ensurt que em vaig endur va ser èpic, sobretot pensant que si en lloc de dos haguéssin sigut un remat de 8-9, segur que amb algun d'ells m'hagués ensopegat, amb unes conseqüències que m'estimo més no pensar. El segons dels cervols, es va espantar tant, que va fer una bona derrapada.

Després vam travassar Molinaseca, un altre poble molt bonic i ja es va acabar la baixada. A partir d'aquell moment, la pedalada era plana i tranquil·la. Aviat vam arribar a Ponferrada, un poble ja molt més gran, on destaca, sobretot, el seu Castell dedicat als templaris.

Sense dedicar-li massa temps, potser perquè la gana i la calor ja apretaven, vam continuar el nostre camí, fins arribar a Cacabelos, el nostre destí d'avui.

Aquí, abans d'anar a l'hotel, ens hem aturat a dinar en un petit bar, sempre buscant llocs on les bicis les tinguem a la vora i a la vista. 

Després ja, ara si, ens hem anat cap a l'hotel Sta. Maria, on hem fet el ritual de sempre, bugada, dutxa i descans, que ven merescut el teníem.

Per sopar hem anat a un bar del poble, a menjar una amanida, una pizza i una paella i després ja, sense més coses, ens hem anat a dormir, que demà hem de tornar a matinar.

Avui hem fet 64,00 qms