22- Juliol - 2012
DISETENA ETAPA (quarta d'aquest any)
O CEBREIRO - PORTOMARIN
Com cada dia, l'hora d'aixecar-nos és a partir de les 07,00 h, i sobretot avui per exemple, que en aquest hostal no es posen a l'atenció del públic fins les 08,00 h, i això ens impedeix matinar més, com segurament haguéssim fet en aquesta jornada, que és un dia de molts quilòmetres.
El dia s'aixeca clar i sense núvols, tot i que a la vall que tenim als nostres peus, s'exten una ampla capa de boira bastant gran. Ens temem que en la nostra baixada, des dels 1350 mts actuals, l'atravesserem, així que sortim amb els polars posats i els impermeables a la vista, per si tenim fred.
Dins del nostre equipatge, també portem dues ampolles d'aigua congelada, encara que aquest any aquest no ha sigut un fet habitual. Potser és perquè no estem passant massa calor i això provoca que ni ens recordem de demanar-la als hostals. Lògicament, ja no estem a Andalusia, ni Extremadura, amb aquelles calors extremes, a banda que sortint a les 08,00 h, tenim unes quantes hores per davant on el sol i la calor apreten, però no ofeguen.
Com que avui tenim una ruta de 65 qms, de moment decidim començar pedalant per la carretera, perquè l'arribada al Alto de St. Roque i al Alto do Poio, son emprenyadors, sobretot aquest últim, i fer-lo per el camí és més complicat. També, perquè fins a Triacastela, hi ha una baixada molt pronunciada, de fet passem dels 1350 als 660, i com segurament he dit abans, amb les alforges plenes no m'agrada afrontar massa desnivell, perquè en algun moment, el pes de l'equipatge mana sobre la nostre conducció.
Quan arribem dalt de l'Alto do Poio, observem a la nostre esquerra l'hostal on em vaig hospedar la primera vegada que vaig passar per aquí, en una jornada de molta pluja i de molt vent, tant, que el paraigües que portava es va trencar i vaig quedar ben xop. Recordo que vaig entrar pelat de fred, i que em vaig posar primer dins la banyera plena d'aigua calenta i després dins el llit, a agafar una mica de calor. Tambe que quan vaig vestir-me i baixar al bar, li vaig demanar el assecador del cabell a la mestressa. No obstant, era un bar vell i bastant brut, i aquestes coses passen factura; no tenien cap client segut a les taules de les terrasses, mentre que a l'altre banda de la carretera, les taules d'un altre bar estaven plenes de pelegrins.
Vam anar passant pobles, com Liñares o Hospital de la Condesa, pobles petits, dedicats només al sector ramader, amb les vaques circulant lliures per tot arreu. I com passa en les diferents terres per on anem passant, és curiós com les esglésies a cada espai o regió tenen una forma similar en tots els pobles. En aquesta banda de Galícia, son ermites petites i "xates" en la seva construcció, això si, amb una imatge robusta i forta, com la de les cases en general. Aquí, lògicament, passa fred tothom i les construccions, siguin cases o esglésies, es fan també sota aquest prisma.
Baixant per la carretera, abans d'arribar a Triacastela, ens vam posar els impermeables, perquè com pensàvem, la boira cada vegada era més tupida, i ens anava calant cada vegada més. També en aquest tros de la carretera, ens vam trobar amb una vaca al mig mateix, de manera que la vam haver d'esquivar amb molta calma. Son animals pacífics, però quan se't queden mirant d'aquella manera, amb els ulls fixes, millor passar aviat de llarg i fer la foto de lluny.
Sobre les 11,00 h vam arribar a Samos i vam decidir que aquell era un bon moment per esmorzar. Ens vam aturar al Bar España, a la mateixa carretera. Dabant nostre teníem l'espectacular Monestir de Samos, també alberg. Quan vam venir amb l'Elvira i el Gerard, vam entrar a visitar-lo, i és impressionant.
Amb la panxa plena i reforçada la energia, vam seguir en el nostre camí. A partir de Samos, encara segueix la baixada uns quants quilòmetres, passant per pobles molt petits, com Teiguin i Aian, fins que arribem a Sàrria, un poble molt més gran i que te un carrer principal llarguíssim, al final del qual es troba l'estació del tren. El camí surt justament del costat de l'estació i el nostre pla era agafar-lo, perquè li volia ensenyar al Gerard un castanyer impressionant que està al mig del camí, però ens vam complicar i no el vam trobar, així que sense pensar-nos-ho massa, vam continuar per la carretera, camí de Portomarín.
Encara ens quedaven 35 qms i ja eren les 12,00 h del migdia.
La sortida de Sàrria és dura, amb una pujada bastant forta i quasi tot el trajecte així, el que ens obliga a anar descansant i bebent aigua. Ara ja la boira fa molta estona que ha marxat i començem a tenir calor, per lo que el descans es fa necessari.
És a partir d'un poble que es diu Rozas, quan agafem una bona baixada que ens permet descansar i avançar amb rapidesa, molt a la vora ja de Portomarin.
Uns quants quilòmetres abans d'arribar, truco a un hotel que em vaig hospedar, un antic parador, que normalment es car, però recordo que quan vaig venir, em van fer un preu tant econòmic que he volgut probar. I res, caríssim, així que mantenim el pla i anem al que teníem reservat, que és molt correcte i be de preu.
Quan arribem a Portomarin, el primer que fem és anar a l'hostal, a cumplir amb el nostre ritual; deixar les bicis ben guardades, rentar la roba i dutxar-nos. Al acabar, sobre les 14,30 h, vam anar a dinar al restaurant propietat del mateix hostal, encara que en un altre edifici, a la mateixa plaça del poble.
Portomarín és un poble "nou", ja que l'original va quedar submergit sota les aigües del Riu Miño, quan van fer l'embassament de Belesar, als peus mateix de l'actual poble. Abans, però, van desmuntar l'església, una mica rara, perquè te forma de castell, van numerar les pedres i la van tornar a edificar en el lloc actual, i és curiós com, encara, pots veure les numeracions de les pedres, que van fer servir per després tornar a muntar-la.
Després de dinar, també com cada dia, un parell d'hores de migdiada no ens les treu ningú.
Sobre les 20,00 h vam tornar a sortir, ja a sopar. Vam anar a un bar de la plaça, diferent al del migdia, perquè vam veure un cartell on oferien les gambes a l'allet a 4,50 euros, el que va posar el ulls com plats al Gerard. I allà, un altre cop, la coincidència, mentre sopàvem, va arribar una parella a buscar taula, i la noia mirava per l'entorn a veure si trobava alguna cadira. Nosaltres en teníem dues de vuides, així que els hi vam oferir i, sorpresa, era la mateixa dona de les olleres i dels guants a O Cebreiro. Quina casualitat, no? En aquesta ocasió ja vam parlar una mica, cada un des de la nostra taula, i ens van dir que venien de Jaén a fer el camí.
Curiós que amb tanta gent, finalment t'acabis trobant tres vegades (i no seria la última), amb les mateixes persones.
Després de sopar, un petit tomb per el poble i a dormir, que demà tenim un altre jornada ciclista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada