21- Juliol - 2012
SETZENA ETAPA (tercera d'aquest any)
CACABELOS - O CEBREIRO
Com sempre, amb una primera mandra a la que tohom te dret, vaig aixecant al Gerard poc a poc, amb música celestial, perquè vagi entrant de nou al mon dels humans disposats a sacrificar-se per pedalar al costat del seu pare, en lloc, com seria més normal, de quedar-se dormint un parell d'hores més.
Com cada dia, a primera hora fa fresca. Son les 08,00 quan ens posem davant de l'església del poble, a fer la nostra habitual connexió en directe per informar al personal del que tenim previst fer avui.
Es bo, perquè mentre nosaltres parlem davant la càmera, la gent que ens veu s'atura a mirar-nos, preguntant-se, imagino, qui coi deuen ser aquests que es fan entrevistes al mig de la plaça.
Doncs no es preocupi, senyor, que som un pare i el seu fill que portem a la vora de 1000 qms en bicicleta, des de Sevilla, per anar a Santiago, contentíssims de fer aquest viatge, a fer-li la corresponent visita al sant i de pas a menjar-nos, si podem, un bon peix frresquet, regat amb el millor vi de ribeiro (sense passar-nos, que som pelegrins).
Ja sortint del poble, una senyora d'edat avançada, ens saluda des de la seva finestra, i ens desitja "buen camino", frase que sentirem i pronunciarem, i cada vegada més, en el que ens queda de camí. A la senyora, com és lògic i segur que espera, li donem les gràcies i li diem que no es preocupi, que quan arribem a Santiago, pregarem per ella al Sant.
Això d'anar desitjant bon camí, què curiós, no? vull dir que entre els centenars de persones que ens ho han dit, i a les que els hi hem dit, segur que hi més d'un fill de puta, vull dir que segurament ens ha desitjat bon camí un maltratador de dones, un maltractador de nens, algun especulador que s'ha fet ric gràcies als estalvis dels avis amb les preferents o un dels que en aquests dies, ha escrit als diaris enfotent-se'n dels incendis de Catalunya, doncs mira, per tots aquests, a banda de retirar-lis la meva salutació pelegrina, els dic que son uns autèntics fills de puta. Au!!
Per camins de terra, envoltats de vinyes, arribem a Villafranca del Bierzo, un poble que, no se quants anys fa, formava part de Galícia, cosa que es nota amb l'accent de la gent, amb les cases.
Entrant a Villafranca, passem per el costat de l'església de Santiago, famosa perquè en un dels seus laterals està la porta del Perdó. El significat és el següent: si un pelegrí no pot continuar el seu viatge cap a Santiago per algún motiu de força major, com pot ser, per exemple una malaltia, un accident, etc, el sant el dispensa de continuar amb la penitència del pelegrinatge, si travessa aquesta porta.
El camí de Santiago està ple de legendes, contes, i històries, que van passant de generació en generació. Aquí, lo bonic és recordar-les i explicar-les, i lo de menys, la seva certesa.
Nosaltres, com sempre, bon humor i bona lletra, i de cop i volta, al mig d'una cruïlla, on ens posem per fer una foto d'una senyal del camí pintada al terra, una rotonda, com que veig que venen cotxes per la dreta i per l'esquerra, no se'm ocurreix altre cosa que fer de guàrdia urbà, i amb la ma dreta aturo el cotxe que baixa per la dreta, i amb l'esquerra li dono pas a la dona que ve per allà. Tots ens posem a riure, el cotxe de la dreta, el de l'esquerra, el Gerard i jo. I es que clar, per justificar la meva acció, a tots dos conductors els hi dic que de petit volia ser guàrdia urbà i que per fi se'm feia realitat el meu somni!!!
Entrant a Villafranca, passem per el costat de l'església de Santiago, famosa perquè en un dels seus laterals està la porta del Perdó. El significat és el següent: si un pelegrí no pot continuar el seu viatge cap a Santiago per algún motiu de força major, com pot ser, per exemple una malaltia, un accident, etc, el sant el dispensa de continuar amb la penitència del pelegrinatge, si travessa aquesta porta.
El camí de Santiago està ple de legendes, contes, i històries, que van passant de generació en generació. Aquí, lo bonic és recordar-les i explicar-les, i lo de menys, la seva certesa.
Nosaltres, com sempre, bon humor i bona lletra, i de cop i volta, al mig d'una cruïlla, on ens posem per fer una foto d'una senyal del camí pintada al terra, una rotonda, com que veig que venen cotxes per la dreta i per l'esquerra, no se'm ocurreix altre cosa que fer de guàrdia urbà, i amb la ma dreta aturo el cotxe que baixa per la dreta, i amb l'esquerra li dono pas a la dona que ve per allà. Tots ens posem a riure, el cotxe de la dreta, el de l'esquerra, el Gerard i jo. I es que clar, per justificar la meva acció, a tots dos conductors els hi dic que de petit volia ser guàrdia urbà i que per fi se'm feia realitat el meu somni!!!
La segona del mateix moment, és quan a una senyora que feia poc un senyor la saludava amb un adios Conchi, jo li dic el mateix, adeu, Conxi,. i el Gerard es pixa de riure.
A partir de Villafranca, la cosa, en quant a paisatge es posa més lletja. La carretera s'ha menjat el camí i circulem per una estreta via, separada de la calçada per un petit mur, tot molt lleig, la veritat!!. També passem per sota de l'autopista, amb uns ponts immensos que trenquen absolutament el paisatge.
A la nostra esquerra baixa el riu Valcarce, bastant cabalós i pel que sembla, amb molta pesca, perquè està ple de cartells que avisen que en aquell lloc, la pesca és "sense mor".
Per aquest avorrit camí, passem per pobles sense pena ni glòria; Pereje, Trabadelo, etc. A La Portela, un altre poble, el camí ja es desvia cap a l'esquerra, fins a Ambasmestas, on definitivament pren el camí cap a O Cebreiro, mentre que per la dreta, aquesta carretera arriba a Pedrafita, a uns quatre qms del mític O Cebreiro. Podríem anar-hi passant per aquesta carretera, però no ho hem fet, perquè no ens hem volgut perdre les vistes extraordinàries de les que podem gaudir pujant per l'altre banda, la que és, per cert, la típica i la que tothom agafa per pujar.
A Ambasmestas ens aturem a esmorzar un bon entrepà de truita a la francesa, a un forn on ja m'havia aturat l'altre vegada, també a menjar-me un entrepà.. Només passar-hi a la vora, ja es sent un penetrant i agradable olor a pa recien fet, que et convida a entrar-hi i menjar alguna cosa. L'altre vegada també m'hi va portart aquest penetrant aroma. No se si realment surt dels pans que fan, o es que aquest forner te una pòcima secreta, que "hipnotitza" als pelegrins i ens dirigeix cap allà, d'una manera autòmata..
Es curiós com a mida que fem quilòmetres, recordo més llocs i més coses de les dues vegades que he passat per aquí, les dues caminant. Es un fet del que en parla molta gent, com el "camí" t'enganxa i et fa repetir una i altre vegada. Per exemple, quan estic escrivint aquestes ratlles, ja des de casa, recien arribat de Santiago, i en canvi ja tinc ganes de tornar-hi. I penso que el que passa és el següent; quan arribes per primera vegada a Santiago, la emoció et desborda per tot arreu. Recordo que la primera vegada se'm van escapar unes llàgrimes, de la emoció que vaig sentir caminant per la ciutat de Santiago, i entrant a la plaça de l'Obradoiro, i potser els que repetim, ho fem perquè ens agradaria molt tornar a sentir aquella emoció, la qual, i passa a tothom, ja no es sent més. Tots els camins son diferents, les emocions, les anècdotes, les dificultats i també els sentiments, ja no tornes a sentir aquella alegria desbordant de la primera vegada. En canvi, com dic, tots volem repetir només de tornar a casa. Perquè serà?
Ja amb l'estomac ple i amb aigua fresca nova, ens disposem, ara si, a afrontar la pujada a O Cebreiro. Ara les bromes les deixem de banda, encara que no del tot, certament, perquè ens ho passem tant be que es nota amb nosaltres mateixos i amb la nostra activitat que sempre estem de bon humor. La pujada comença després de deixar enrere Las Herrerias, després d'un revol a l'esquerra. Ara si, cada vegada anem sentint més lluny el murmuri del riu Valcarce, cada cop més abaix. El plat, el més petit, i el pinyó el més gran, per anar tirant, poc a poc. Ara descansem, ara caminem, i així anem pujant cap a O Cebreiro.
Primer passem de llarg la desviació que ens portaria a La Faba. Nosaltres pugem per el camí asfaltat, més indicat per pujar-hi en bicicleta, quasi paral·lel a la sendera que agafen els que pugen caminant, però més preparat per pujar en bicis. Tot i aixó, per la sendera algun ciclista ha pujat, lògicament arrossegant la bici, uns segurament perquè no savien que el camí asfaltat arriba al mateix lloc, i els altres, simplement per el fet de pujar per aquí.
Lo important és anar seguint amunt. Quan arribem a Laguna de Castilla, l'últim poble de León, ja estem molt a la vora. Ens aturem a descansar a la ombre d'uns arbres que protegeigen amb la seva ombra una màquina expenedora de begudes. També hi ha bar, una mica més enllà, però ens decidim per la màquina, sobretot perquè el preu de la llauna, un euro, és més económic que el bar.
Alla, amb nosaltres, seu una parella de iaios, que ens saluden, i ens expliquen algunes històries, com per exemple, que ells son els propietaris dels terrenys on està situada la màquina de begudes, o sigui, d'allà mateix on estem asseguts descansant. Ens expliquen que això de la màquina, que fa molts anys que la tenen (ho corraboro, perquè n'he sigut client les dues vegades que he passat per aquí), i que te les seves inspeccions, eh!, que de vegades arriben alguns inspectors a comprovar que les begudes no estan caducades, i tot això.
També ens expliquen que l'alberg és nou, que eren les antigues escoles, on havien anat ells de petits, i que un noi del poble, que havia fet diners fent de camioner, va comprar l'edifici, el va reparar i va muntar el bar i l'alberg.
Finalment, la senyora li va recordar al Gerard la molta sort que tenia de poder fer aquest camí en la companyia del seu pare, i jo li vaig dir que si, efectivament, però que jo, el pare, també tenia una gran sort de poder fer-lo amb el meu fill.
Després, els avis van marxar, agafats de la ma, cap a casa seva. Quan veig els avis, de 80 anys, i més, caminant per el carrer agafats de la ma, m'emociona, m'agrada veure'ls.
Ara ja ens quedava molt poc. Una petita empenta més i de seguida vam arribar a O Cebreiro, contents, com si haguéssim conquerit l'Aneto. Com sempre, i més avui que és dissabte i fa bon temps, aquesta petita població està molt plena de visitants. De visitants "domingueros" i de pelegrins, uns, que arribem aquí des de diversos orígens, els altres, sobretot els gallecs, que començen aquí el seu pelegrinatge. Ja em va passar l'altre vegada, que quan veig aquestes senyores vestides de vint-i-un botó, amb les seves sabates de tacó altíssim intentant mantenir l'equilibri sobre aquelles pedres i no caure, amb aquells vestits quasi de luxe, que m'agafen ganes de cridar-les i dir-lis... senyora, senyora, miri'm, miri'm, soc un pelegrí de veritat, facim una foto i ensènyi-la a les seves amigues", qual trofeu conquerit al mig de la selva.
En fi. Per els pelegrins que començen aquí, els queden uns 150 qms i son prou perquè a l'arribada a Santiago, et donin la compostel·la.
Nosaltres el primer que fem és anar a la petita ermita de Sta. Maria, a que ens posin el corresponent segell a les credencials. Son les 13,30 h. Després de sellar, entrem a fer-li una visita, i en aquell moment se'm cauen les olleres de sol al terra, sense que m'hagi donat ni compte. Suposo que la emoció d'estar allà en aquell moment, era més forta que reconèixer el soroll que poden fer les olleres al impactar contra aquell terra. Potser son els poders ocults d'aquelles pedres milenàries, amb poders especials, que fan que ni es trenquin en mil trossos, ni tant sols noti l'impacte. Sort d'una noia que es va adonar, que molt amablement les va recollir del terra i me les va donar. Altres coincidències vindrien després amb ella.
El Gerard i jo vam estar dubtant, ens quedem tal com tenim previst, o seguim? A mi em feia molta il·lusió quedar-me a dormir a O Cebreiro. Les altres dues ocasions que vaig arribar-hi, no vaig trobar lloc i avui teníem llit. El tema era que la ruta de l'endemà era molt llarga i aquest era el nostre dubte, però també comptava que el sol després de les 14,00 és matador, així que després de pensar-ho molt, vam decidir quedar-nos i així experimentar una nit en aquest lloc màgic.
De seguida vam buscar un lloc per dinar, sempre mantenint les bicis a la vista. Van menjar ous ferrats amb bacó, lacón i una amanida, ràpid, perquè estàvem a ple sol.
Després, ens anem cap a Casa Carolo, on teníem reservada habitació. Em vaig enfadar una mica, perquè quan vam arribar els vaig demanar una ampolla d'aigua freda, de litre i mig, i no en tenien. Dic home, estem a ple estiu i no teniu aigua freda per els clients? en fi. Clar, treuen més profit a base d'ampolles petites, perquè dues ja valen més que una de gran, i en aquests temps d'estiu i després de l'esforç d'arribar fins aquí, quasi tothom amb una sola ampolla petita no en te prou.
Després de la corresponent bugada, dutxa i descans, vam anar a donar una volta per aquell encantador llogaret, amb les cases de pedra, cases fortes, ja es veuen, ben preparades per fer front als hiverns rigurosos, amb nevades importants. Vam veure una fotografia, de l'Abril 2011, on es mostrava una nevada de més d'un metre d'alçada.
I fou en aquesta passejada on vam coincidir un altre cop amb la parella de les olleres. Anem caminant i quan aquesta parella passa per el nostre costat, a la noia se li cauen els guants, sense que se'n doni compte cap dels dos. Jo, que ho veig, m'ajupo al terra per recollir-los i és aleshores quan veiem que es tracta de la mateixa noia que m'ha trobat les olleres. Mira, favor per favor. Però ei!, que encara no serà la darrera coincidència amb ells.
Ens vam estar una estona seguts a un d'aquells bancs de pedra, escoltant un grup de músics que tocaven música gallega. Tot un luxe estar allà en aquell moment!!.
Vam sopar al mateix hostal i de seguida ens vam pujar a dormir. Teníem tele, però la veritat és que aquests dies no tenim ni ganes de veure-la. Abans de posar-nos a dormir, ho recollim tot per tenir-ho més o menys preparat per l'endemà. Per dormir, cobrellit i un parell de mantes.
fins demà...
A la nostra esquerra baixa el riu Valcarce, bastant cabalós i pel que sembla, amb molta pesca, perquè està ple de cartells que avisen que en aquell lloc, la pesca és "sense mor".
Per aquest avorrit camí, passem per pobles sense pena ni glòria; Pereje, Trabadelo, etc. A La Portela, un altre poble, el camí ja es desvia cap a l'esquerra, fins a Ambasmestas, on definitivament pren el camí cap a O Cebreiro, mentre que per la dreta, aquesta carretera arriba a Pedrafita, a uns quatre qms del mític O Cebreiro. Podríem anar-hi passant per aquesta carretera, però no ho hem fet, perquè no ens hem volgut perdre les vistes extraordinàries de les que podem gaudir pujant per l'altre banda, la que és, per cert, la típica i la que tothom agafa per pujar.
A Ambasmestas ens aturem a esmorzar un bon entrepà de truita a la francesa, a un forn on ja m'havia aturat l'altre vegada, també a menjar-me un entrepà.. Només passar-hi a la vora, ja es sent un penetrant i agradable olor a pa recien fet, que et convida a entrar-hi i menjar alguna cosa. L'altre vegada també m'hi va portart aquest penetrant aroma. No se si realment surt dels pans que fan, o es que aquest forner te una pòcima secreta, que "hipnotitza" als pelegrins i ens dirigeix cap allà, d'una manera autòmata..
Es curiós com a mida que fem quilòmetres, recordo més llocs i més coses de les dues vegades que he passat per aquí, les dues caminant. Es un fet del que en parla molta gent, com el "camí" t'enganxa i et fa repetir una i altre vegada. Per exemple, quan estic escrivint aquestes ratlles, ja des de casa, recien arribat de Santiago, i en canvi ja tinc ganes de tornar-hi. I penso que el que passa és el següent; quan arribes per primera vegada a Santiago, la emoció et desborda per tot arreu. Recordo que la primera vegada se'm van escapar unes llàgrimes, de la emoció que vaig sentir caminant per la ciutat de Santiago, i entrant a la plaça de l'Obradoiro, i potser els que repetim, ho fem perquè ens agradaria molt tornar a sentir aquella emoció, la qual, i passa a tothom, ja no es sent més. Tots els camins son diferents, les emocions, les anècdotes, les dificultats i també els sentiments, ja no tornes a sentir aquella alegria desbordant de la primera vegada. En canvi, com dic, tots volem repetir només de tornar a casa. Perquè serà?
Ja amb l'estomac ple i amb aigua fresca nova, ens disposem, ara si, a afrontar la pujada a O Cebreiro. Ara les bromes les deixem de banda, encara que no del tot, certament, perquè ens ho passem tant be que es nota amb nosaltres mateixos i amb la nostra activitat que sempre estem de bon humor. La pujada comença després de deixar enrere Las Herrerias, després d'un revol a l'esquerra. Ara si, cada vegada anem sentint més lluny el murmuri del riu Valcarce, cada cop més abaix. El plat, el més petit, i el pinyó el més gran, per anar tirant, poc a poc. Ara descansem, ara caminem, i així anem pujant cap a O Cebreiro.
Primer passem de llarg la desviació que ens portaria a La Faba. Nosaltres pugem per el camí asfaltat, més indicat per pujar-hi en bicicleta, quasi paral·lel a la sendera que agafen els que pugen caminant, però més preparat per pujar en bicis. Tot i aixó, per la sendera algun ciclista ha pujat, lògicament arrossegant la bici, uns segurament perquè no savien que el camí asfaltat arriba al mateix lloc, i els altres, simplement per el fet de pujar per aquí.
Lo important és anar seguint amunt. Quan arribem a Laguna de Castilla, l'últim poble de León, ja estem molt a la vora. Ens aturem a descansar a la ombre d'uns arbres que protegeigen amb la seva ombra una màquina expenedora de begudes. També hi ha bar, una mica més enllà, però ens decidim per la màquina, sobretot perquè el preu de la llauna, un euro, és més económic que el bar.
Alla, amb nosaltres, seu una parella de iaios, que ens saluden, i ens expliquen algunes històries, com per exemple, que ells son els propietaris dels terrenys on està situada la màquina de begudes, o sigui, d'allà mateix on estem asseguts descansant. Ens expliquen que això de la màquina, que fa molts anys que la tenen (ho corraboro, perquè n'he sigut client les dues vegades que he passat per aquí), i que te les seves inspeccions, eh!, que de vegades arriben alguns inspectors a comprovar que les begudes no estan caducades, i tot això.
També ens expliquen que l'alberg és nou, que eren les antigues escoles, on havien anat ells de petits, i que un noi del poble, que havia fet diners fent de camioner, va comprar l'edifici, el va reparar i va muntar el bar i l'alberg.
Finalment, la senyora li va recordar al Gerard la molta sort que tenia de poder fer aquest camí en la companyia del seu pare, i jo li vaig dir que si, efectivament, però que jo, el pare, també tenia una gran sort de poder fer-lo amb el meu fill.
Després, els avis van marxar, agafats de la ma, cap a casa seva. Quan veig els avis, de 80 anys, i més, caminant per el carrer agafats de la ma, m'emociona, m'agrada veure'ls.
Ara ja ens quedava molt poc. Una petita empenta més i de seguida vam arribar a O Cebreiro, contents, com si haguéssim conquerit l'Aneto. Com sempre, i més avui que és dissabte i fa bon temps, aquesta petita població està molt plena de visitants. De visitants "domingueros" i de pelegrins, uns, que arribem aquí des de diversos orígens, els altres, sobretot els gallecs, que començen aquí el seu pelegrinatge. Ja em va passar l'altre vegada, que quan veig aquestes senyores vestides de vint-i-un botó, amb les seves sabates de tacó altíssim intentant mantenir l'equilibri sobre aquelles pedres i no caure, amb aquells vestits quasi de luxe, que m'agafen ganes de cridar-les i dir-lis... senyora, senyora, miri'm, miri'm, soc un pelegrí de veritat, facim una foto i ensènyi-la a les seves amigues", qual trofeu conquerit al mig de la selva.
En fi. Per els pelegrins que començen aquí, els queden uns 150 qms i son prou perquè a l'arribada a Santiago, et donin la compostel·la.
Nosaltres el primer que fem és anar a la petita ermita de Sta. Maria, a que ens posin el corresponent segell a les credencials. Son les 13,30 h. Després de sellar, entrem a fer-li una visita, i en aquell moment se'm cauen les olleres de sol al terra, sense que m'hagi donat ni compte. Suposo que la emoció d'estar allà en aquell moment, era més forta que reconèixer el soroll que poden fer les olleres al impactar contra aquell terra. Potser son els poders ocults d'aquelles pedres milenàries, amb poders especials, que fan que ni es trenquin en mil trossos, ni tant sols noti l'impacte. Sort d'una noia que es va adonar, que molt amablement les va recollir del terra i me les va donar. Altres coincidències vindrien després amb ella.
El Gerard i jo vam estar dubtant, ens quedem tal com tenim previst, o seguim? A mi em feia molta il·lusió quedar-me a dormir a O Cebreiro. Les altres dues ocasions que vaig arribar-hi, no vaig trobar lloc i avui teníem llit. El tema era que la ruta de l'endemà era molt llarga i aquest era el nostre dubte, però també comptava que el sol després de les 14,00 és matador, així que després de pensar-ho molt, vam decidir quedar-nos i així experimentar una nit en aquest lloc màgic.
De seguida vam buscar un lloc per dinar, sempre mantenint les bicis a la vista. Van menjar ous ferrats amb bacó, lacón i una amanida, ràpid, perquè estàvem a ple sol.
Després, ens anem cap a Casa Carolo, on teníem reservada habitació. Em vaig enfadar una mica, perquè quan vam arribar els vaig demanar una ampolla d'aigua freda, de litre i mig, i no en tenien. Dic home, estem a ple estiu i no teniu aigua freda per els clients? en fi. Clar, treuen més profit a base d'ampolles petites, perquè dues ja valen més que una de gran, i en aquests temps d'estiu i després de l'esforç d'arribar fins aquí, quasi tothom amb una sola ampolla petita no en te prou.
Després de la corresponent bugada, dutxa i descans, vam anar a donar una volta per aquell encantador llogaret, amb les cases de pedra, cases fortes, ja es veuen, ben preparades per fer front als hiverns rigurosos, amb nevades importants. Vam veure una fotografia, de l'Abril 2011, on es mostrava una nevada de més d'un metre d'alçada.
I fou en aquesta passejada on vam coincidir un altre cop amb la parella de les olleres. Anem caminant i quan aquesta parella passa per el nostre costat, a la noia se li cauen els guants, sense que se'n doni compte cap dels dos. Jo, que ho veig, m'ajupo al terra per recollir-los i és aleshores quan veiem que es tracta de la mateixa noia que m'ha trobat les olleres. Mira, favor per favor. Però ei!, que encara no serà la darrera coincidència amb ells.
Ens vam estar una estona seguts a un d'aquells bancs de pedra, escoltant un grup de músics que tocaven música gallega. Tot un luxe estar allà en aquell moment!!.
Vam sopar al mateix hostal i de seguida ens vam pujar a dormir. Teníem tele, però la veritat és que aquests dies no tenim ni ganes de veure-la. Abans de posar-nos a dormir, ho recollim tot per tenir-ho més o menys preparat per l'endemà. Per dormir, cobrellit i un parell de mantes.
fins demà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada